Propostes o bones intencions

En una dinàmica de ‘pacte’, quan no existeixen majories polítiques, és un fet inapel·lable la trobada d’acords entre les diferents opcions polítiques a l’hora de poder configurar majories de govern; el tema, teòricament, és clar i hauria de constituir una garantia de transparència absoluta en la tasca pública dels elegits democràticament en cada cas.

Malgrat la teoria exposada, propera al bonisme, el problema comença a l’hora de fixar i publicitar els acords, tant pel que fa als mateixos potencials electors de les diferents opcions partidistes implicades, com cap a una ciutadania que pot no entendre determinats pactes i, el que comporta de ‘renuncia’ a plantejaments que semblaven intocables i, així es va comprometre en campanya electoral de manera expressa.

És cert que el marc de llibertat que gaudim, té unes ‘normes’ que poden posar en dubte la mateixa aplicabilitat imparcial del sistema, en funció d’uns resultats electorals que han comportat passar del ‘bipartidisme’ a una capacitat d’influència il·limitada per les petites opcions, que gaudeixen d’un potencial ‘aritmètic parlamentari’, que els permet condicionar qualsevol acció de poder electiu, amb el que això suposa de comprensió per una ciutadania que, en determinats moments, pot no entendre el que realment succeeix.

Conseqüència de tot l’anterior, és que avui és un fet evident que són necessaris acords entre diverses opcions, a l’hora d’obtenir els suports necessaris per gestionar el poder democràtic i, aquí entren les ‘propostes’ de negociació per conquerir l’esmentat ‘suport als governs’; així hem pogut veure, a tots els nivells de gestió pública, com s’anuncien ‘pactes’ amb ‘propostes’ específiques, qüestió que, d’entrada, s’ha d’entendre com a lògica en funció de les necessitats parlamentàries.

Malauradament, la concreció d’aquests punts d’entesa, d’investidura i de govern efectiu, es fan feixugues per una ciutadania que exigeix la màxima transparència i saber tota la concreció del que es fa i, és aquí, on podem trobar els primers dubtes a l’hora de poder comprendre les renúncies o les ‘transaccions’ d’uns i altres.

Tampoc oblidem que en massa ocasions els ‘suposats pactes’ són difícils de fixar i es converteixen en ‘bones intencions’ allunyades d’una eficàcia que es vol garantir perquè és impossible, perquè la dependència executiva d’aquestes és molt complicat.

Si concretem el tema, podem veure que molts dels ‘acords emblemàtics’ es troben lluny pel que fa a la seva realitat pràctica, amb el que això suposa de ‘fragilitat’ a l’hora de consolidar-se els dubtes al respecte, especialment per aquests electors que poden veure frustrades les enteses que varen comportar renúncies emblemàtiques a l’hora d’assolir acords difícils d’assimilar.

És evident que tot el que esmento té difícil articulació en un marc polític, on tothom opina i on les pròpies ‘lluites de poder’ són un fet quotidià i permanent, ara bé, el que seria necessari és que aquestes ‘propostes / bones intencions’ fossin, d’alguna manera, regulades el més àmpliament possible, en un exercici de compromís difícil de posar en dubte per tots ‘els tercers’ receptors d’aquests.

Quan ens preguntem, de manera generalitzada, el perquè de la pujada de l’abstenció o de l’opció pels extremistes per part de la gent, no estaria de més valorar el que esmento en la seva justa mesura i buscant que aquests ‘pactes necessaris’ fossin el màxim d’oberts i comprensibles i que res es deixés a la improvisació, sinó que encara que s’hagués d’optar solament per les ‘bones paraules’, es fos conscient que el seu incompliment només és l’antesala de la devastació democràtica a la qual ens podem acostar irremeiablement.