Diari Més

Eva Grau

Filla de Ramon Grau, exregidor de Cultura de Tarragona, recentment traspassat

L’últim no article del papa

IMatge del carrer Adrià de Tarragona.

Imatge del carrer Adrià de Tarragona.

Creat:

Actualitzat:

La matinada del dia 4 de setembre de 2024, el meu pare, Ramon Grau, ens va deixar quan el seu cos, de manera esperable, però també sobtada, va dir prou. 

Pocs dies abans em trobava a Tarragona passant uns dies amb ell i amb la família. Vaig aprofitar per fer un cafè amb una amiga i pujant cap al Balcó ens el vàrem trobar Rambla avall. Anava somrient. Havia sortit a passejar ja cap al tard, sol, i, estranyament sense la meva mare.

–Hola, papa, d’on vens?

Ens va saludar feliç. Semblava com si els 88 anys que quasi tenia en aquell moment haguessin deixat de pesar sobre les seves cames i els seus braços afeblits. I encara pesessin menys sobre el seu pensament, sempre inquiet i actiu, ara encès per una nova idea que l’il·lusionava:

–Vinc del carrer Adrià, en vull escriure un article! He anat a veure’l i a prendre mides, –reia–. –Ja us ho explicaré–.

Aquell cap de setmana, el viatge al tren de tornada a casa se’m va fer més curt, conservant la sensació d’aquella trobada.

Al migdia del dimarts següent, quatre dies després, vaig rebre l’avís urgent per tornar a Tarragona. L’estat del meu pare era crític.

Aquella nit, inevitablement, vam repassar junts les últimes hores de la seva llarga existència. La tristor s’anava omplint de preguntes que buscaven raons, explicacions, detalls, moments i descripcions entre plor i plor.

–És estrany–, em va dir la meva germana, que havia estat cuidant-lo. –No m’ho podia haver pensat. Ahir mateix estava tranquil i sense protestar ni pel menjar de l’hospital, ja saps com s’ho pren això d’estar ingressat. Fins i tot em va demanar una llibreta i un boli, que vaig baixar corrents a comprar-li al ‘xino’. I el meu mòbil per buscar al Google Maps un carrer. I es va posar les ulleres i va estar una bona estona prenent notes pel seu pròxim article, sense parar, molt engrescat, mira la foto–.

Efectivament, la imatge era sorprenent. A la fotografia el vaig veure com sempre, vinclat sobre el paper amb aquella actitud interessant de concentració i treball que tan misteriosa i atractiva m’ha resultat sempre, des que era petita. El meu pare s’havia fet jove altre cop davant dels meus ulls, com tantes vegades mentre pintava, dibuixava o escrivia. Fins i tot l’última tarda de la seva vida.

Escriure va ser la seva activitat més habitual els últims anys. Escriure articles sobre Tarragona.

La llibreta, d’espiral, verda, la vàrem llegir. Hi havia escrit un esborrany per la següent, l’última, publicació que mai va poder arribar a redactar. I les idees eren bones. Almenys així ens va semblar a nosaltres, la seva família.

Les hem volgut exposar tal qual. No sabem si li hagués agradat publicar-les així. Però ens hi arriscarem.

Aquest va ser l’últim missatge sobre la seva estimada ciutat. Creatiu i generós sempre va voler compartir les seves propostes per fer-la encara més bella.

Notes:

- Adrià: Emperador

- (Carrer) Sense res, com un desert, no veïns ni botigues, Oblidat i solitari.

- Hi vaig anar. Em vaig situar a la cruïlla. (Armanyà /Adrià)

- Quin Passatge. Parets opaques. Tot llarg i net fins a 5 metres d’alçada.

- Què voldria Adrià? Se’m va encendre la llum d’‘IDEA’. Podria ser la “Cruïlla d’Art Adriana”. Ressuscitar el pas d’Adrià a 50 metres de Rambla.

- La meva lluita pel centre d’art. Articles demanant-lo. L’alcalde anterior ho va projectar. Articles demanant el Banc d’Espanya, Tabacalera, Mercat de Dalt.

- Ara ni somiar-ho. No pot ser, però un pas al camí em va sonar davant la cruïlla. I més senzill no pot ser i econòmic.

- Poden intervenir: Ajuntament, Diputació, Museu d’Art Modern, Escola d’Art.

- Es tracta que els artistes facin el seu mural, de dimensions 6m2, coordinat per l’Escola d’Art. Uns 400 metres lineals d’exposició permanent. Tot per quatre rals. Un carrer somiat pels artistes nostres.

- I també convidar altres artistes. Podrien exposar-se retrats de personatges. Contractar pintors professionals que fessin una pintura o retrat. Si això es fes, jo en pintaria un. 

- Ho embrutaran amb pintades? NO. Perquè han respectat els murals de Fortuny, Plaça Sedassos i Col·legi Roig.

- Pressupost ínfim: només caldria fer un senzill ‘Canyelles’ amb paviment i bancs per seure. Per part de l’Ajuntament o Diputació. Un atractiu per assaborir l’art dels nostres artistes.

- Calen plafons. No cal arrebossar o allisar les parets. Uns plafons a la mida del pintor i col·locats separats uns centímetres de la paret. L’acabat del mur no caldria tocar-lo, contribueix a destacar els quadres.

-  Es podria cobrir la zona amb un envelat semblant al de Sant Magí.

- No puc pensar que no s’aprofiti l’oportunitat. La Diputació que s’ha gastat milions a l’edifici de la Imperial Tàrraco. No s’entendria que s’abstingués davant tan mínima inversió de crear una exposició d’art permanent dels artistes tarragonins.

- Fins i tot el Port, que sempre ha demostrat el seu amor a l’art. Sigui el que sigui em quedo tranquil. I quedarà en la meva...

- Al regidor de cultura i festes.

- Pinacoteca Adrià. Adrià l’Emperador de l’Art. Segur que tindria èxit. Tot plegat, plafons al mur. La resta ho faran els artistes i l’Escola d’Art. A 50 metres de la Rambla.

tracking