Anton Dalmau Voltes: un pagès represaliat el 1934 i el 1939

La besneboda d’Anton Dalmau Voltes sovint diu que al germà del seu avi li van tocar viure dues guerres. Realment només va viure la guerra del 1936, però va sofrir dues repressions, la del 1934 i la del 1939. Va néixer el 4 d’abril de 1912 a l’Argilaga i va ser batejat a la pica baptismal de l’església de Sant Roc. Era fill de David Dalmau i Carme Voltes. Els seus avis paterns i materns procedien de l’Argilaga, Vila-rodona, el Catllar i el Pla de Cabra. Tots ells eren pagesos de professió.

El sis d’octubre del 1934 Lluís Companys va proclamar l’Estat Català. En aquests moments es van dur a terme moltes denúncies i detencions. Anton Dalmau va ser maltractar, detingut i empresonat al vaixell Manuel Arnús de Tarragona durant dos mesos. Tres homes de l’Argilaga hi van ser confinats. Les visites de familiars estaven restringides i les condicions de vida eren molt dolentes. Segons la causa 26907, el presoner va ser acusat de baixar amb un camió a Tarragona i participar de l’assalt a l’Ajuntament de la ciutat.

Amb l’esclat revolucionari de l’any 1936 es van dur a terme assassinats, requises i destruccions. Segons la Causa General de la Secuita, els principals sospitosos de destruir les esglésies de la Secuita, l’Argilaga i Vistabella van dur a terme requises i registres a diferents propietaris. Aquests també van formar un Comitè. Anton Dalmau va ser l’únic de tot el document en el qual es va afegir una nota atenuant en què deia «Exceptuando este que no formó parte del mismo».

Durant la guerra es va allistar com a soldat a la 23a Brigada Mixta. Segons informe de l’Arxiu General de Depuracions, es va presentar a Castanet (Girona) i va ingressar al camp de concentració d’Horta el 12 de febrer de 1939. D’aquesta manera va ser lliurat a l’exèrcit franquista. Per Horta hi van passar més de 15.000 persones i les condicions també eren molt dures.

Per evitar la saturació del sistema penitenciari, es va decretar el dret de treball als presoners de guerra. Aquests homes van ser explotats en condicions d’esclavitud en els territoris alliberats. Van ser utilitzats com a mà d’obra i van ser adoctrinats ja que eren considerats desafectes al nou règim.

Es va intentar de dispersar-los i els van enviar a localitats que estaven lluny del seu lloc de residència. El 30 d’abril de 1939 va sortir el Batalló de Treballadors Núm. 168 cap a Oviedo. Era compost per 900 presoners i el seu objectiu era reconstruir i desenrunar aquesta ciutat. El dia 1 d’agost va ser entregat a la presó provincial de la capital asturiana. Va passar a disposició de l’Auditoria de Guerra de la 7a Regió Militar i acusat de rebel·lió militar.

El 6 de febrer de 1940 va ser entregat a la presó provincial de Tarragona. Va ser tancat a la torre de Pilats, habilitada com a presó. Curiosament va ser deixat en llibertat el 1941 però el comandant de la Guàrdia Civil del Morell va demanar que tornés a ser detingut. Segons les fonts documentals, després del ‘Alzamiento nacional’ va patrullar amb armes pel carrer i va prestar serveis de control a la carretera. Va ser acusat de participar en la crema de l’església de l’Argilaga i de ser soldat del ‘ejército rojo’.

Al febrer de 1940 es va demanar informes i van comparèixer testimonis de «solvencia moral y política». El cap de Falange de la Secuita va acusar-lo de participar de la crema de l’església, de profanar imatges i vestir-se amb ornaments sagrats. L’Ajuntament de la Secuita va dir que va sortir del Cafè bastant begut i va profanar les imatges ballant amb elles. Va afegir que es va fer voluntari del ‘ejército rojo’ però quan tenia permís tenia més conversacions amb els elements de dreta que amb els seus. El capellà va avalar que complia amb el precepte i anava a missa alguns dies.

L’alcalde pedani i onze persones de l’Argilaga van declarar que va contribuir a la guerra per coaccions. A més a més, es va presentar a l’exèrcit abans de la crida de la seva quinta. Ho va fer per aconseguir un lloc a la rereguarda i no anar al front. Abans del 1936 no figurava en cap partit polític. També es va dir que es va fer voluntari per salvar al seu pare, que era de dretes.

El dia 1 d’agost de 1941 va ser conduït a la presó habilitada en el Convent de les Carmelites coneguda com ‘La Punxa’. El 13 d’octubre va ser portat a Consell de Guerra i va rebre la pena de 12 anys i un dia per auxili a la rebel·lió militar. El 12 d’abril de 1942 va declarar no haver format part de cap secta secreta ni maçònica i va ser assignat al servei de neteja. El 1943 va passar de la presó atenuada a gaudir de la llibertat condicional. El 1946 es va donar per extingida la condemna. No es va arribar a demostrar que hagués participat de forma directa i material en els fets del que va ser acusat.

Va sortir de la presó als 31 anys. Hauríem de ser el mateix Anton Dalmau per saber el que va viure i va sentir. Va seguir treballant com a pagès i, diuen, que va passar molta gana. Devia viure amb l’estigma d’haver estat un represaliat. El règim franquista i l’Església van exercir un fort control sobre la imatge dels milicians. El silenci va ser la llei que va imperar en molts pobles. Va morir el 9 d’abril de 1980 i va ser enterrat al cementiri de l’Argilaga. Les inicials A.D.V. marquen el nínxol on descansen les seves restes. La seva vida no deixa indiferent a ningú.