La superioritat moral d’una Europa decadent

Amb l’elecció de Donald Trump com a nou president electe dels Estats Units, s’han produït mostres de sorpresa i escàndol entre amics, companys i tertulians d’arreu, tot preocupats perquè la democràcia nord-americana funcioni, és a dir, els ciutadans exerceixin el seu dret a vot lliurement. Tots ells, semblen esparverats per l’elecció d’un tirà, nazi, populista, misògin, ousider, pro-israelià i antieuropeu, afirmen, com a president de la primera economia del ‘món lliure’.

Em perdonarà el lector l’abús de cometes i cursives però el món d’avui no en perdona ni una. Qualsevol frase, expressió, adjectiu, matís és clarament susceptible de rebre una enrabietada dosi de correcció política, moral, ètica..., I francament, aquesta mirada tant ‘nostra’, generalment occidental i europea en particular, d’alliçonar a qualsevol que plantegi una tesi discrepant, que proposi un debat plural o que exposi posicions contraposades, per evidenciar que el món no és negre ni blanc, sinó una suma de visions i vivències, amb històries particulars, em té esgotat.

No solament per veure com qualsevol conversa o debat queda opacat per fanàtics, de qualsevol dels bàndols possibles, incapaços d’entendre – òbviament, no compartir -, altres punts de vista que permetin construir un espai de reflexió compartida, sinó perquè s’ha abandonat de manera deliberada les bones pràctiques argumentals. Em refereixo, entre d’elles, a l’escolta, a l’anàlisi, a l’empatia, al desenvolupament en abstracte d’idees o pensaments i, especialment, a l’atenció. De fet, la manca d’atenció, però aquest tema donarà per un altre article.

Tot l’exposat fins ara em preocupa perquè aquesta desolació intel·lectual que travessa Europa té un fil conductor: la superioritat moral amb què molts europeus miren la resta del món. Una superioritat basada en una època que ja no és, perquè malgrat que no se’n sigui conscient, l’Europa exemplar i coherent no existeix. Ho escric amb pesar perquè em considero un europeista convençut, però el mal de molts europeus és creure que tenim el dret, no ja el deure, d’imposar, alliçonar i intervenir arreu perquè nosaltres – Europa – podem. Que aquest fals dret ens permet decidir sobre Gaza, els Estats Units, Rússia i un llarg etcètera, i alhora obviar els debats interns que només els europeus hauríem d’afrontar.

I vet aquí el problema, que bona part dels europeus viuen del record d’un món que ja no és i no tornarà, pensant en drets i serveis que no poden costejar-se, volent alhora condicionar i exigir coherència a la resta del món, per garantir una Unió i uns països fallits, que actuen de manera hipòcrita i interessada, quan els convé, com qualsevol actor polític faria.

És hora que Europa pagui la factura i maduri. Comença a ser hora que els europeus es despertin del vell somni d’haver doblegat – que no liderat – el món i d’haver viscut de les rendes i l’explotació del Nou món. Convé mirar-se al mirall i ser realistes, gravar-se a foc les paraules ‘sacrifici i esforç’, i abandonar tot absurd desig de potinejar i opinar d’un món que no ens ha demanat l’opinió.

Europa ha de tenir un rol geopolític clau al món? Sí, rotundament, però cal fer els deures i abandonar l’autocomplaença intel·lectual.