Frustració - esperança

Passats uns dies del drama que ha comportat la desfeta hídrica a la Comunitat de València i també a Andalusia, Castella - La Mantxa i a casa nostra, crec que encara no som conscients del que significa la mateixa, i sobretot, les conseqüències que comporta pel futur més proper a l’hora d’esmerçar milers de milions d’euros, per poder reconduir una part molt important, del que suposa el teixit social i econòmic, posat en perill manifest i amb repercussions, a part de les personals, de caràcter familiar i social.

Certament, la situació caòtica, pot tenir lectures molt diverses, amb responsables directes o indirectes, però, sobretot, sense oblidar que l’efecte és ‘natural’ i que, per tant, la seva predicció, sembla que era altament complicada; ja sé que no és el moment de buscar ‘caps de turc’ que, en tot cas, quan disposem de la perspectiva suficient, s’hauran d’analitzar i valorar determinades actuacions, encara que, per part d’alguns, prioritzin el tema hidrològic per sobre de la seva gestió urgent, en funció d’uns redits electorals futurs que haurien de deixar-se aparcats.

Quelcom pot pensar que la situació del moment se superarà, i més aviat que tard, l’impacte mediàtic del problema desapareixerà de les primeres planes dels mitjans, amb el que això comportarà a l’hora de fer un seguiment de les actuacions compromeses, les ajudes efectives i, per damunt de tot, la possibilitat de tornar a una normalitat que avui es veu infinita. 

Podem quedar-nos en els grans ‘discursos i avals il·limitats’ per fer front a la devastació, però crec que més que mai, serà necessari fer un seguiment real i que no tot quedi, com malauradament passa massa vegades, diluït en una burocràcia abassegadora que tot ho condiciona i on els resultats pràctics brillen per la seva absència.

No sé si som conscients que la classe política també haurà de prendre nota del succeït i del que cal fer, el crit unànime de la ciutadania exigint deixar de costat l’enfrontament partidista, tampoc hauria de quedar aparcada, doncs és en moments de crisis com el que vivim, quan les opcions polítiques haurien de ser responsables de la seva ‘missió’ com a representants legítims d’una col·lectivitat, amb diferències, però també amb anhels comuns i punts d’entesa per sobre de la discrepància.

Personalment, no entenc que, en el marc de frustració que suportem, no hagi existit una aproximació entre les opcions majoritàries i dels seus líders, que, novament, han primat el seu enfrontament personal per sobre de qualsevol altra variable; no entenc que no s’hagi sigut capaç de buscar acords majoritaris i amplis, per avançar, ara i en el futur. 

No comprenc que l’esvoranc on hem caigut, no hagi suposat el pas cap a punts de trobada, que lluny queden aquells ‘pactes de la Moncloa’, on totes les opcions polítiques i els seus dirigents, van saber, per sobre del debat electoral, acordar fixar prioritats i enteses vitals per al demà del país.

Segurament, la nostra societat, dividida i enfrontada, on la desqualificació és l’esport de moda, i on els adversaris s’han convertit en enemics, ens porta a una fallida democràtica molt complicada, per tant, que difícil deu ser ‘asseure’s a parlar’, quan els límits del respecte han deixat pas als enfrontaments com fórmula de discussió.

No comprenc, a més, la lectura de tot en caire electoral que es fa, deixant, repetidament, la gestió com quelcom alternatiu, però en cap cas prioritari, no crec que sigui possible aquesta línia d’actuació que prioritza el model de permanent enfrontament, en funció dels suports a discutir en cada instant. 

L’efecte que vivim, amb un multidiscurs al govern i a l’oposició, sembla que fixi com fonamental el ‘resultat’, per mantenir-se o accedir al poder a qualsevol preu, arrasar el que calgui, encara que això suposi posar en dubte ‘l’equilibri constitucional’, garantia de qualsevol democràcia que vulgui consolidar-se.

Tornant a ‘l’emergència nacional’, el que si s’ha vist és la implicació de la gent, que ha sabut per enfront de la tragèdia amb la seva aportació personal, a tots els nivells, i sense ni preguntar-se el valor polític, ni ideològic dels implicats que han col·laborat; per tant, no estaria de més analitzar, pels que toqui, ‘la resposta indignada’ de milers de persones que no entenen la incapacitat, d’uns i altres, per trobar punts d’entesa a l’hora de sumar i fer el que calgui; crec que la lliçó que la societat ha donat a la classe política, no hauria de caure en l’oblit, si realment aquesta solidaritat comporta, com és evident, el crit d’una població farta de la discussió sobre ‘anècdotes i intranscendències’, especialment quan els que estan en perill són milers de conciutadans que no acceptaran excuses de cap manera, ni missatges manipulats, en funció de noves teledirigides.

Com deia, ja han passat uns quants dies des de la fallida natural, i no és admissible tornar al marc que existia abans del drama, si algú ho pot pensar, millor que rectifiqui, doncs el que és innegable, és que, estic convençut, que moltes seran les lectures que es faran, i serà vital reconduir una situació que no pot perdurar. 

És evident que el fàcil és retornar a la desqualificació o al ‘tu més’, com a estratègia; però el que no serà viable és seguir discutint de l’intranscendent, per molt que determinats actors mediàtics ‘vulguin’ seguir vivint d’això.

L’examen del problema comportarà fer esforços per reconquerir credibilitats, i per sobre de tot, instaurar el diàleg dels ‘caps’ a l’hora de fixar prioritats fonamentals. Els costos que suposarà reconduir el potencial econòmic i social, farà que els debats pressupostaris siguin complicats, i que, en tot cas, no es podran fonamentar amb minses minories, sinó que exigiran ‘pactes d’estat’ emblemàtics, no fer el que toca ens col·loca a tots en un marc plural en fallida, i fora de la realitat d’unes persones, que no passaran pels enganys possibles, per molt ben estructurats que siguin. 

Esperem que el seny dels afectats i també dels que han de donar les alternatives adients en cada cas, facin la pinya necessària per superar la davallada manifesta, on ‘els números’ de tots els vessants en discussió, aparquin ‘els noms i cognoms’ dels desapareguts i el futur dels que s’han quedat i que veuen el seu demà difícil i complicat.

No posem en dubte una esperança compartida per una comunitat a la qual li haurien de donar garanties d’un demà possible, malgrat tot el fet, parlat, discutit o deixar de fer.