Política industrial

Ja sé que no és una pràctica normal parlar de ‘política industrial’, malgrat que és una realitat objectiva que, en si mateixa, constitueix una dinàmica econòmica que reforça la trobada d’un marc general sostenible, imprescindible per arribar al mateix desenvolupament i el creixement com a societat, que necessita poder oferir respostes a tots els nivells, amb una garantia de recursos financers per fer-ho possible.

Del que parlo, poques vegades es discuteix en el debat polític general, més acostumat a discutir de qüestions més ‘populars’, encara que la seva transcendència objectiva sigui més aviat anecdòtica que concloent; malgrat el que esmento, no estaria de més, de tant en tant, discutir sobre les grans estratègies de caràcter econòmic, centrades en un tema tan emblemàtic com la industrialització.

També és evident que parlar de tot això, no suposa un debat limitat a la ‘gran indústria’, sinó també es fa necessari discutir de turisme, política agrícola i, en definitiva, de qüestions que incideixen en la mateixa economia, entesa com a concepte general.

Si entrem en el fons del tema, especialment pel que fa a l’apartat ‘més industrial’, que en si mateix comporta una partida important i efectes de pressupostos públics, via riquesa energètica, impostos, creació de llocs de treball, etc., en els darrers temps, s’ha parlat molt de la necessitat de fer canvis importants, de cara a buscar ‘estratègies europees’, pel que fa al sector automotor, amb la imposició de barreres reguladores; però és que, a més, també s’hauran de fer esforços per seguir lluitant, de tu a tu, en els mercats internacionals, així sembla evident que trobar alternatives pràctiques per la hiperregulació comunitària o saber donar resposta a posicionaments ciutadans, són bàsiques per constituir alternatives industrials noves i amb garanties.

Si anem al tema, i pel que afecta a casa nostra, podem veure traves respecte a la creació d’inversions en territoris concrets, com pot ser la inversió en ‘bateries’ a Mont-roig, o en l’àmbit català les fugides d’inversions cap a altres països o, fins i tot, el ‘desmantellament’ de propostes industrials vigents, com referències emblemàtiques, que fan que l’existència d’una autèntica Política Industrial, no passa pels seus millors moments.

Conseqüència de l’anterior és que sembla vital fixar determinants, com poden ser l’agilització de les decisions públiques o la mateixa garantia de futur, per seguir sent competitius i sostenibles en temes referencials, on també és tot el que es refereix a la implantació d’energies renovables, malgrat els problemes que comporta en si mateix.

Estem, per tant, en moments crítics respecte al que comento, que no crec que ens puguem permetre, per això vull fer referència a una normativa aprovada l’any 2020, ‘llei de facilitació econòmica’, primera a Europa, que volia ‘facilitar’ la implantació de projectes empresarials, en el sentit de facilitar l’activitat econòmica, especialment es parla de projectes més estratègics; sent la seva raó fonamental de ser, donar agilitat a aquests projectes, amb variables com la finestra única empresarial, però també la ponència única i el silenci positiu; esperem que, en els mesos vinents, l’efectivitat de la normativa sigui pràctica i comporti deslligar un apartat econòmic transcendent per tots.

Tornant a la meva primera reflexió, sembla evident que necessitem una dinàmica industrial per seguir sent un país amb respostes i amb capacitat per buscar un posicionament vital en aquest món global, del que tan difícil es fa pertànyer, almenys en mínimes dosis de decisió, el risc del ‘no’, només ens recol·loca en una intransigència inassumible i que ens traslladaria a moments superats.

Per cert, les darreres noves respecte als dubtes de REPSOL, a casa nostra, és la nostra evidència que aquest no és el camí del realisme i sí la via de la desfeta industrial, on els perjudicats serem tots nosaltres, malgrat els discursos demagògics, tan de moda, però sense cap garantia de futur per la gent.