La crisi d’Europa

Amb la caiguda del govern tripartit a Alemanya, amb eleccions per al pròxim mes de febrer, crec que s’obre un període més complicat del que podrien imaginar, si realment es valoressin, des de l’objectivitat, els grans moviments globals i les repercussions que, per la gent, els mateixos comportaran, més aviat que tard.

Que la situació a la primera econòmica comunitària és un fet a valorar en la seva justa mesura, hauria de ser una obligació prioritària, sense oblidar tampoc les conseqüències que, per la nostra Europa, suposarà el canvi de govern a la primera potencia comunitària; per tant, a què esperen els nostres líders a començar a valorar i explicar a la ciutadania què variarà en el context general i, a més, ens agradi o no, això comportarà per un futur, quan menys diferent, del que hem gaudit els darrers anys.

Suposo que el fàcil és seguir en el debat intern, on uns i altres, semblant aliens al que s’està movent i les implicacions al respecte, en un exercici de ‘trencadissa política’ irresponsable, que ens posa a tots davant una porta de precarietat manifesta i imminent.

Si esmenten evidències urgents, que es donaran, sembla evident que l’equilibri europeu es veurà modificat i, on una part important, com és el socialisme, amb referències d’èxit, quedarà esmicolat de manera majoritària, però és que, a més, es produiran canvis econòmics emblemàtics amb increments de despeses, fins ara aparcades, com les de defensa, que s’hauran de pujar fins a cotes avui insospitades, per no descartar la mateixa necessitat de reducció d’uns pressupostos comunitaris, cada cop més insostenibles, i on els nous temps imposaran limitacions evidents.

Soc conscient que no és fàcil parlar de negativitat, de globalització o de dependències, però obviar la qüestió, ens pot traslladar a un ‘espai’ on la nostra irrellevància ens posicioni en un pas d’intranscendència absoluta.

Podem veure encara declaracions i ‘prediccions polítiques’ que sembla oblidin la nova realitat, com si la nostra supervivència es fonamentés en una ‘illa aliena’ a l’evidència d’uns fets que ens poden ‘passar per sobre’.

No entenc la irresponsabilitat dels dirigents polítics que, davant el que pot ser, segueixen optant per la demagògia com una manera de fer, pensant que res els aturarà i els posicionarà en un mac general, al que s’hauran d’adaptar, els agradi o no. Suposo que el senzill, és parlar d’obvietats o intransigències, amb dosis de demagògia il·limitada, però aquest és un camí perillós i que ens porta a una ‘fallida’ com a país.

Tampoc deixem de costat la situació més de caràcter polític, amb governs empeltats en la provisionalitat permanent i on les minories han vingut per quedar-se, allunyades dels grans resultats electorals, on les majories eren un fet quotidià, per tant, també aquí s’haurà d’exigir un rigor que sembla que està desaparegut.

La referència a Europa als darrers anys, els millors de la nostra història, també és un concepte en discussió a l’hora de conèixer les raons del seu futur, per tant, seria desitjable fer un esforç per valorar el que suposa i la necessitat imperiosa de la seva permanència, com mínima garantia de supervivència per un demà, cada cop més enrevessat.

L’escenari incert, en portes, no pot amagar-se a la ciutadania, esmerçant missatges vuits de contingut pràctic i manipulació sense límits, a la que ens volen acostumar, crec que és el moment de parlar clar i fer el que toca, deixant de costat els radicalismes interessats d’uns pocs, que l’únic que volen és perviure en uns drets que ja no els pertoquen. El col·lapse cap a l’evidència no pot sustentar-se en la deslleialtat a la ciutadania, a la que no podem seguir dient-los el que volen sentir, sinó que ara toca exposar el futur, amb els matisos que vulguem, però sense obviar les lògiques del moment i les seves connotacions a tots els nivells.

La crisi d’Europa és la nostra crisi, i els seus èxits són els nostres, no estaria de més ser conscients d’això i de la importància de buscar els acords i pactes per fer possible un futur, cada cop més hipotecat per una demà imprevisible.