Diari Més

Opinió

Marc Dalmau Vinyals

Arqueòleg i historiador

On hi ha terra hi ha la guerra!

Opinió.

Creat:

Actualitzat:

La senyora Maria Teresa Menasanch de l’Argilaga ens ha cedit un document escrit procedent del seu arxiu personal. Es tracta d’un contracte d’arrendament de Josep Dalmau, pagès de la població, a Cristòful Manasanch, pagès de Peralta. Aquest data del dia 1 de novembre de 1846.

L’Argilaga i la Peralta són dues poblacions situades al nord del Tarragonès i pròximes al límit amb l’Alt Camp. L’Argilaga és una població que es troba integrada dins del terme de la Secuita, mentre que Peralta es va despoblar el 1971. Va restar abandonada molts anys fins que el 2012 s’hi van començar a rehabilitar algunes cases.

Aquests contractes eren molt habituals i es firmaven entre un mitger o parcer i un concedent. El mitger conreava unes terres que no eren de la seva propietat i es repartien els fruits a mitges. El propietari solia col·laborar aportant la maquinària, els adobs o les llavors, mentre que l’arrendatari solia posar la força de treball i la de la seva família.

Les condicions entre els treballadors i propietaris afavorien als grans tenidors. Els mitgers mai eren amos completament de les terres que treballaven. A través d’aquests contractes quedaven lligats a les condicions que afavorien als arrendataris. Un altre tipus de contractes eren els de rabassa morta, que quedava dissolt quan havien mort dos terços dels primers ceps plantats.

La partida de terra d’aquest document era de 13 jornals i limitava a l’est i al sud amb Joan Dalmau de Peralta, a l’oest amb Pau Armengol i al nord amb Anton Solé de Peralta. Aquesta terra es trobava dintre del terme de Peralta i es coneixia com els Diumenges. Es localitzava en uns terrenys situats a les proximitats de la via que porta de la carretera que va de Tarragona al Pont d’Armentera a Renau.

Entre el mitger i l’arrendador s’establien una sèrie de drets i obligacions. En aquest document, Cristòful Manasanch es va comprometre a plantar de vinya la peça de terra dins del termini de quatre anys. També es va comprometre a plantar 150 garrofers en els següents cinc anys. 

El seu deure era repartir els fruits a mitges amb Josep Dalmau i els seus successors durant 25 anys. Aquests s’havien de partir a parts iguals. A part calia pagar el delme corresponent i en cas que el delme s’abolís s’havia de pagar el quatre per cent.

El mitger havia de portar la verema a la casa que Josep Dalmau tenia a l’Argilaga. Les redoltes havien de ser deixades a la vora de la carretera. Per la seva banda, el propietari es comprometia a donar un home o una dona durant la verema per fer les càrregues iguals. 

En aquest tipus de contractes, l’amo seguia sent el propietari i es reservava el dret d’herbes pel bestiar. Els fruits dels arbres s’havien de repartir a mitges i la meitat de l’amo també s’havia de portar a la seva casa. Els arbres seguien sent del propietari, qui podia disposar-ne sempre que volgués.

En el seu lloc, Cristòful Manasanch i els seus successors havien de conrear la terra segons les pràctiques i usos del mateix terreny. Això vol dir que calia llaurar i cavar les terres a l’hivern i a l’estiu. Calia mantenir-les netes de gram, canyota i altres herbes nocives. I també calia podar segons els usos i costums habituals del lloc.

Josep Dalmau i els seus successors podien treure als mitgers de les seves terres, en cas que les pràctiques no seguissin les del bon pagès. Si es donava algun frau en aquests conreus o en la pràctica de conrear i podar es podia expulsar el mitger. En aquest cas els costos i les despeses corrien sempre a càrrec de l’arrendatari.

Una de les obligacions de Manasanch era refer tots els marges i trencs que fora convenient per un termini de cinc anys. Aquest es comprometia a arrencar les pedres, mentre que Dalmau es comprometia a portar-les on convingués. L’arrendatari també es va comprometre a escurar una rassa quan convingués i a arranjar-la en cas que la pressió de l’aigua la rebentés.

En aquest cas, el propietari també es comprometia a portar-hi les pedres.

Amb aquestes clàusules Josep Dalmau de l’Argilaga va deixar la terra plantada de vinya a Cristòful Manasanch de Peralta. En cas que no es complissin els pactes, el propietari podia apoderar-se de nou de la terra sense que hi hagués d’intervenir la Justícia.

Aquest sistema de treball de la terra prové del conreu en règim emfitèutic, molt utilitzat durant l’edat mitjana. Els arrendaments moderns també estructuraven un model feudal que suposava l’empobriment dels més desafavorits i afavoria als grans tenidors.

La situació al camp es devia veure agreujada amb l’arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX. Les males condicions van portar a una important inestabilitat entre treballadors i terratinents. Aquesta va esclatar el 1932 quan els rabassaires mitgers es van negar a portar els fruits a la casa dels amos i se’ls van quedar per a ells. En aquests moments es van donar moltes denúncies i desnonaments.

El 1934 es va promulgar una llei que millorava la situació de l’arrendatari, però va ser anul·lada per la pressió de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i pel Tribunal de Garanties Constitucionals. La tensió al camp va portar a la confiscació i col·lectivització de terres el 1936. Es van crear col·lectivitats agrícoles on el repartiment i el sistema de treball era més comunitari i igualitari. Però la situació es va capgirar novament el 1939 quan la terra va tornar als terratinents.

tracking