Joan Rocamora, amb el puny clos

El 20 de novembre, de matinada, es va morir el Joan Rocamora, com es mor tothom i com ens morirem totes i tots. Estava malalt de feia poc i les darreres setmanes em va parlar de la seva malura el David Parcerisa. Demà l’enterren i avui, amics i amigues, la seva companya Montse, la seva mare i molta altra gent estaven al tanatori de Cerdanyola per poder-li dir el darrer «fins ara».

El Joan és una de les persones imprescindibles per a les lluites nacional i social de qualsevol poble. En aquest cas, hem tingut la sort que ell fos català, que la terra que volgués alliberar fos aquella que va de Perpinyà a Alacant i que la gent amb qui ho volgués fer fóssim les classes populars, les treballadores i els treballadors. Per això el van detenir el 1992 i el van torturar. Sí, torturar, perquè en aquest país s’ha aplicat la tortura abans i després de la mort del dictador, sobretot quan la dissidència no era reconduïble ni controlable pels aparells de l’Estat.

Ell va ser una de les víctimes de l’Operació Garzón, una de les persones que aquell jutge del PSOE va veure destrossat i va preferir mirar cap a un altre costat. La pau social al voltant de les maleïdes Olimpíades de Barcelona era un tema massa important com per fer cas a les evidències de tortura contra un acusat de ser membre de Terra Lliure.

Les Olimpíades van passar i el Joan, i els altres, van sortir de la presó però, en el seu cas -i no va ser l’únic-, sense passar pel tub d’allò que en deien «reinserció», és a dir el perdó a canvi d’acusar amics i coneguts del que li manessin que calia acusar-los. Sí, això també passava fa dos dies i tornarà a passar, no en dubteu, si l’Estat torna a pensar que es troba en perill.

El Joan era filòleg, doctor en Filologia Catalana i Arts Escèniques, però també historiador, malgrat no tingués el títol. Coneixia la història d’aquest tros de món molt a fons i per això sabia que la nostra era només una generació més de les que no han abandonat el combat (no tots ni totes, és clar) i que només lluitant tindrem futur. Per això, lluità sempre contra el feixisme i ho feu amb el puny clos, tal com cal fer-ho.

El vam portar a Tarragona a parlar sobre Felip Cortiella, el poeta i home de teatre anarquista i ràpidament ens va dir que ell no ho era d’anarquista. I bé que feia, però naltros portàvem qui fos que ens pogués explicar el que ens interessava i en això crec que de seguida vam coincidir. En això i en el fet que, tot i llegir de tot, enmig de la colla hi destacava Salvat-Papasseit. De fet, Salvat era el seu poeta de capçalera i en això també coincidíem.

El Joan va fundar una editorial, amb altra gent, Edicions de 1979, i va fer possible que tinguéssim llibres d’assaig que he devorat un rere l’altre en la majoria dels casos. I va crear, amb altra gent també, el portal d’informació i opinió Llibertat.cat, on em va convidar a escriure-hi i jo m’hi vaig abonar. No sé quants articles hi he arribat a publicar però crec que en són centenars.

Havia estat membre, també, el Moviment de Defensa de la Terra en les seves dues versions, jo només en la primera, i va ser membre de moltes associacions que lluitaven per les llibertats individuals i col·lectives: sindicats, partits, col·lectius estudiantils, de tot, vaja.

I ara s’ha mort i no podrà contradir els que cal contradir per no perdre ni la compostura ni l’ètica de fons, però ens ha deixat un llibre, «Escrits en llibertat», que recull una part del que va escriure i, si tot va bé i hi anirà, aviat en sortirà un altre que recollirà la seva poesia.

En el seu darrer acte públic va voler recordar unes paraules de Salvat que jo em permeto de subvertir, perquè ara que ja no hi és, però sempre hi serà, «Nosaltres restarem, per veure el bo que és tot: i la VIDA i la Mort.»