El Pla territorial d’habitatge a Tarragona, deures pendents, i urgents

Fa unes setmanes va ser definitivament aprovat el Pla territorial sectorial d’habitatge de Catalunya (PTSH). Això és una bona notícia, perquè suposa disposar d’un marc estable de planificació de polítiques públiques d’habitatge, especialment necessàries en moments de crisi habitacional com passem. 

Una bona notícia, amb un cert regust, perquè el mandat de fer el PTSH es deriva de la llei 18/2007, del dret a l’habitatge, que deia -disposició addicional primera- que el PTSH «ha d’ésser aprovat pel Govern en el termini d’un any a partir de la data de publicació d’aquesta llei en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya» i això ens remetia al gener del 2009. Ha trigat quinze anys més.

Aquest retard acumulat, i especialment els darrers entrebancs, han fet que la prospectiva demogràfica tingui alguns elements discutibles. El PTSH no dona xifres municipals, ho fa per agrupacions, especialment les àrees urbanes delimitades pel mateix PTSH. A Tarragona, una àrea urbana Tarragona-Reus, força discutible en el seu abast (inclou Ulldemolins, però no Roda de Berà, per exemple). 

Per aquesta àrea, les projeccions de població són una forquilla entre 425.653 habitants (escenari baix) i 531.071 (escenari alt). Tarragona és, ara mateix, al voltant d’un 30% de la població d’aquest àmbit. Mantenint aquesta proporció, això serien entre 127.695 (baix) i 159.321 (alt). Com que el 2023 ja som 138.262, i no és previsible una pèrdua gran, podem pensar que més aviat anirem per la banda alta. 

De fet, l’anàlisi demogràfica de l’Avanç del POUM també parlava -amb un horitzó 2040, no 2038- de 159.638 en un escenari alt, de manera que podem pensar que això és el més probable. Hi hauria moltes més consideracions a fer –composició d’aquest creixement, traducció a llars, etc– però tampoc faria variar massa les coses.

Amb el PTSH comença la feina, que és portar-lo a la pràctica, i això no serà senzill. Admetent que és una planificació, i que ha d’estar sotmesa al que pugui anar passant en el període de vigència, que és de vint anys -els darrers anys hem tingut una crisi econòmica brutal, i una pandèmia- cal fer els possibles per complir-lo, especialment quan parlem de polítiques que demanen temps, que són estructurals i no conjunturals. Perquè algú pugui tallar la cinta i penjar-se la medalla, cal que algú altre hagi treballat de valent vuit o deu anys abans, com a mínim.

Què diu el PTSH sobre Tarragona? Moltes coses. Per començar, que la ciutat és àrea de demanda residencial forta i acreditada, i a més del tipus 1, més intens, en el qual cal accelerar. Per això el termini per a l’escenari desitjat -el 15% d’habitatges destinats a polítiques socials- s’anticipa al desembre del 2039. Això suposa que, en quinze anys, caldria que el 15% del parc d’habitatge total de Tarragona es destinés a polítiques socials.

I això quant és? Amb el parc d’habitatges actual –Cens del 2021– tenim 67.200 habitatges a la ciutat. Per altra banda, el Pla local d’habitatge, del 2018, donava una xifra d’habitatges destinats a polítiques socials de 2.639. Això –amb els ajustos necessaris, que no són significatius- vol dir que són un 3,92%. I hem d’arribar al 15%. Un 15% sobre els 67.200 -és a dir, sense habitatges nous– voldria dir afegir-ne 4.215 als 2.639 existents. Però com que la ciutat creixerà, hi haurà noves llars, i hauríem d’aspirar a facilitar l’emancipació de joves, vol dir que en necessitarem molts més.

Quants? Doncs si donem per bones les projeccions de població alta, de prop de 160.000 habitants, i una ocupació mitjana per llar de 2,3 persones, això serien prop de 70.000 habitatges, dels quals uns 10.500 destinats a polítiques socials. O sigui, que n’hauríem d’aconseguir uns vuit mil de protegits en vint anys, el que significa una mitjana de 400 habitatges anuals. Però com que les xifres d’habitatges reals –no secundaris, ni destinats a altres usos que els d’habitatge– són menors, això puja, i ràpidament estaríem a unes previsions superiors.

Podem aconseguir-los? Ara mateix, ni amb tots els solars disponibles en sòl urbà, ni amb tots els polígons en sòl urbà –els realment possibles, no els teòrics sobre el paper– no. Pensem que la majoria d’aquests polígons, i bona part dels solars vacants, no son viables amb els plantejaments actuals. Per a un guany net d’habitatges, calen solars. No –o no només– sòl urbanitzable, que d’això ja en teníem al POUM i, si no passa res, d’aquí uns quants anys, en tornarem a tenir. Solars. 

I solars amb importants reserves per habitatge protegit, i agilitat per a formular, tramitar, aprovar i executar el planejament derivat que els proporcionarà. I finançament per a urbanitzar, i per a construir. I tot això, amb l’escenari 2040, que només falten quinze anys. Algú s’ha posat les piles? Ens prendrem el Pla d’Habitatge seriosament? Ens prendrem el problema de l’habitatge seriosament?