Llegir i escriure, sumar i restar ... i ?

Bon dia. És divendres i acabem la setmana sabent que Espanya suspèn en comprensió lectora i resolució de problemes, segons l’OCDE, i que una tercera part de la població només entén textos curts amb la informació clarament indicada. Oh! A més, l’informe TIMMS 2023 també ha conclòs que quatre de cada deu alumnes espanyols tenen un nivell baix o molt baix en matemàtiques. Oh de nou!

En vista d’això (I) ... No sé si em preocupa més que les anteriors conclusions siguin massa llargues o que no vagin acompanyades d’instruccions clares sobre com resoldre la crisi de competències que tenim a sobre. Sigui com sigui, l’elefant seguirà impertèrrit a l’habitació.

En vista d’això (II), al populus no li podem demanar que resolgui el dèficit educatiu nacional. A diputats, consellers, ministres i respectius equips sí. A les elits intel·lectuals i professionals també. Interpel·lant a qui si podem demanar accions correctives, ens trobem que bona part dels primers, no tenen la més mínima vocació de servei públic i que bona part dels segons han negligit o renunciat a participar de la cosa pública.

Un segle ha passat d’ençà que la Mancomunitat de Catalunya va situar l’educació (de veritat) com una de les seves prioritats polítiques (reals) perquè eren conscients de la importància de la formació en el progrés social i econòmic. Ara bé, els pròcers de la Mancomunitat res tenien a veure amb la classe política actual. Eren temps diferents, sí, però aquells professionals que feien política estaven compromesos amb el país i tenien visió; avui en diríem horitzó o estratègia nacional.

A principis de segle, aquells professionals que feien política es van conjurar a crear una xarxa d’escoles i biblioteques arreu del país. Entenien també que els professionals de l’educació havien de tenir una bona formació i assumien que l’educació era esforç i honestedat, també treball i exigència.

Avui en dia, d’aquella visió - curiosament progressista-, sols en queda una retòrica buida. Se n’han carregat l’esperit i els responsables es reconforten mantenint àrdues disputes ideològiques sobre qui en té la culpa. Tota vinculació a l’esforç, l’exigència i l’honestedat han quedat relegats com a conceptes que generen frustració. Ja se sap, l’educació ha de ser cool, experiencial i amable. De nou l’elefant a l’habitació.

Tot just dimecres, en Carlo Maria Gallucci Calabrese, catedràtic d’ESADE, era a Tarragona i, en una conferència, va posar el dit a la nafra: a les universitats es «regalen els títols». Cert, i a l’ESO i al Batxiller es passa de curs sense saber escriure, alguns es graduen i tot sense saber escriure. I tenim titulats que no saben fer regles de tres.

Garantir l’accés a l’educació infantil, primària, secundària i superior no hauria d’estar renyit amb l’exigència deguda. Si aquesta no s’assoleix, més fracàs escolar és rebaixar el nivell que no pas oferir alternatives formatives o laborals. Ens hem deixat emportar per la tesi, equivocada al meu entendre, que tothom ha d’accedir a la universitat i no, no era això. Tothom hauria de poder accedir-hi, sí, sent requisit únic tenir els coneixements necessaris. Democratitzar l’educació no era abaixar-ne el nivell.

Abans no se m’abraoni algú, soc conscient del repte migratori – cultural i lingüístic –, demogràfic – brutal increment poblacional –, d’índole familiar i fins i tot de l’impacte de les noves tecnologies i les pantalles. Aquests, però no poden ser excusa per no abordar el fenomen i plantejar-se un back to the basics.

Trist és haver de remarcar que el back to the basics, per a decepció d’alguns, ha quedat ja reduït a garantir que l’alumnat aprengui a llegir i escriure, a sumar i restar. Tan sols aconseguint aquests bàsics ja faríem un salt de gegant i el país ho agrairia.

Educar no és cool. Ensenyar no ha de ser cool. Governar i dirigir un país no ha de ser cool. Són tasques que requereixen una alta responsabilitat i poc agraïdes, però clar, si no sabem llegir ni sabem sumar, com pretendrem resoldre la gran equació.