Burocràcies

Des de la definició del concepte en si mateix, entès com a fórmula d’organització per part de qui té el ‘poder’ econòmic, polític o social, per, d’alguna manera, controlar, des del rigor, el que es fa, de la manera més objectiva possible, sustentant una part important de la nostra vida en curs.

Malauradament, darrere de la definició, amb tot els matisos que vulguem, el problema es produeix quan, d’alguna manera, aquesta forma d’ordenar-nos arriba a cotes d’ineficiència, partidisme i, el que és més greu, quan els ‘buròcrates’ de torn es creuen superiors i aliens als qui han de donar el seu servei, des de la transparència, entesa en la seva màxima instància.

En els pressupostos públics, és un fet generalitzat el cost del personal que ha de cuidar l’organització en si mateixa, trobant-nos amb evidències inassumibles, a títol d’exemple es publicitava, fa uns dies, que un Ajuntament de referència a casa nostra, amb una despesa milionària, podia fer inversions, que amb prou feines arribaven al 10% d’aquest, és a dir, una part aclaparadora del pressupost quedava per fer front al que podríem dir ‘despesa compromesa prèviament’, però és que, també el nostre Parlament discutia, davant d’una situació difícil d’entendre, que debatia sobre l’obligat retorn d’aportacions rebudes ‘indegudament’, manifestant que la culpa era de la manca de ‘funcionaris’ per fer el control de tot, és a dir, el problema no era del descontrol, sinó de la manca de ‘burocràcia’.

Ja sé que els exemples poden ser anecdòtics i singulars, però el que si fan és obrir la necessitat de parlar, de manera urgent, d’un tema que hauria de ser emblemàtic com és l’exigència d’eficàcia de les burocràcies administratives; per cert, tenim exemples en aquest sentit pel que fa a les Agències Tributàries o la mateixa Seguretat Social, que amb recursos controlats, tenen resposta a qualsevol derivació negativa; per tant, el problema, moltes vegades, no pot estar lligat al nombre d’empleats, sinó a la seva eficàcia i capacitat de resposta.

El que no hauria de ser discutible, és l’increment desmesurat de la partida de personal de moltes administracions, que fan que el que s’ha fet en cada moment, quedi hipotecat davant un ‘cost laboral’ disparat i d’obligat compliment.

Tornant al marc organitzatiu, molt ens preguntem i debatem de com han de ser els pressupostos de tots, amb conceptes, massa vegades vuits de contingut, però poc es parla de la necessitat de conèixer totes les partides, no solament les anecdòtiques, i si realment esmercen els diners compartits cap a prioritats reals, o ens queden en el clientelisme, de tots els colors que, malauradament són una realitat massa extensa.

Ara que està de moda, debatre ‘en comú’ de com hem de gastar, amb reunions obertes a la ciutadania, per cert, amb poca implicació ciutadana, no seria rigorós que no es parlés de com es gasta la resta dels ingressos per partides concretes i arriben fins als menys importants.

Segurament és ‘poc polític’ aprofundir en aquesta ‘obertura informativa pressupostària’, però del que estic convençut és que si féssim l’esforç al respecte, molta gent tornaria a donar credibilitat a un sistema democràtic que ‘no s’entén’ com pot optar cap als extremismes, segons els discursos d’aquells que, consulta electoral darrera consulta, van perdent suports i queden esmicolats, i on opcions extremes conquereixen espais fins ara ‘suposadament blindats’.

En tot cas, el que també és poc discutible, és que la burocràcia tampoc es limita al sector públic, sinó que, repetidament, els grans actors econòmics socials, també aposten pels ‘tràmits inacabables’ a l’hora de blindar-se en un marc de ‘nul·la resposta’ cap a uns ‘clients’ farts d’aquesta’ amalgama de traves’; si bé això exigiria una altra reflexió àmplia al respecte.