Benito González: un voluntari de la Divisió Azul a Rússia

El fill de Benito González Pinet s’asseia a una butaca al costat del foc i prenia el sol a la terrassa. La seva joventut va estar lligada al règim que Francisco Franco va imposar a España després de la Guerra Civil. El seu pare va ser un soldat de la Divisió Azul i va anar a Rússia a combatre el comunisme. En Benito González va néixer el 3 de març de 1915 a Tarragona. Era fill d’Enrique González i Rosenda Pinet.

A través de les targetes i cartes que Benito va escriure a la seva estimada, la Marina Castañer Martin, s’han pogut recuperar moments d’aquest viatge. Es va allistar als 25 anys i estava content de figurar amb els que van marxar i no amb molts que es van quedar a Espanya. El seu objectiu era acabar amb el comunisme que s’estenia per tot Europa. La finalitat era lluitar per la Pàtria. La major part de la correspondència fa referència a la segona meitat del 1940, a l’hivern del 1941-1942 i a la primavera del 1942.

El juliol de 1940 Benito es trobava al Pardo a Madrid fent el servei militar. A finals d’any estava fent instrucció a la companyia la Fantasma, especialitzada en el muntatge de línies telefòniques. Estava en el 1er regiment de Transmissions i la 3a Companyia Ràdio Òptica. Tenien cinc hores d’instrucció diàries, tres pel matí i dues per la tarda. Un diumenge van anar al cinema Capitol de Madrid a veure la pel·lícula Ninotchka, una comèdia on es criticava el comunisme i el règim soviètic de Stalin.

El 5 de juliol de 1941 va anunciar que l’enviaven cap a Alemanya. El dia 18 van sortir amb tren de Madrid cap a Sant Sebastià i el dia 19 van fer-ho cap a Hendaia. El viatge per Espanya va durar 35 hores. Un cop a França van passar per Bordeus i Luneville. La primera ciutat alemanya va ser Karlsruhe i el dia 22 ja havien arribat a Eppingen. Segons la correspondència, els camarades alemanys els van donar moltes mostres d’estimació.

El 27 de juliol va escriure des d’un lloc d’Alemanya sense precisar la ubicació. Era un poble on van passar sis dies. El 28 d’agost va enviar una targeta on demanava notícies a la Marina abans d’entrar al front. En una de les cartes del 17 de setembre menciona que des de que van entrar en territori polac no havien vist la llum del sol, les carreteres eren llargues i monòtones i moltes de les ciutats havien estat cremades pels rojos.

Es van allotjar en una casa amb un pou amb l’aigua gelada. El seu grup va sortir al diari falangista Arriba de Madrid del 23 de setembre de 1941. El cotxe de subministraments els hi portava vi i conyac. Per la nit van poder escoltar Ràdio Barcelona i van començar les conversacions sobre el retorn a la Pàtria carregats de condecoracions i creus de ferro.

Estaven en un poble on hi havia un llac enorme que s’estava començant a gelar. Les cases eren de fusta i la gent poc amable i morta de fred. Anaven vestits amb jaquetes i pantalons folrats. Uns camarades van portar una cistella plena de peix i el van començar a fregir.

Al novembre del 1941 els hi van donar un equip per combatre el fred: un vestit de combat, un de caserna, un de blau per anar amb el cotxe, tres equips de roba interior de llana, sis mocadors, tres tovalloles, uns guants, un abric, un barret, un casc d’acer unes botes per la neu, dos bosses de mà, una caixa de grassa i cinc raspalls. Al front els hi van donar un altre abric, un passamuntanyes, uns guants de llana i un suèter.

A partir del 24 de desembre el fred es va intensificar. En una de les cartes diu que a la nit havia tornat a nevar després de bastants dies sense fer-ho. I que les ribes del llac van aparèixer gelades a la matinada. El cel estava gris i semblava que havia d’estar-ho diversos dies. Per Nadal van rebre donatius de l’exèrcit alemany i de Franco. Els hi van donar galetes, xampany, conyac, cigarretes, puros i menjar.

El 3 d’abril de 1942 encara tenien que tenir el foc encès perquè hi havia prop d’un metre de neu. Durant el dia s’estovava, però a la nit es tornava a gelar. En una carta parla d’un llac de mes de 40 km. Es devia tractar del llac Ilmen, situat a l’óblast de Nóvgorod. Un matí va aparèixer cobert de troncs i van anar amb una barca a recollir-ne. Van tornar a casa completament mullats. El conyac i el canvi de roba els va retornar la temperatura.

En Benito va agafar una embarcació i va estar remant pel llac. No es va atrevir a banyar-se a causa dels blocs de neu. El dia 8 d’abril va ploure. Feia vuit mesos que no ho feia. La pluja va desfer la neu i es va formar un fangar. Per desplaçar-se feien servir trineus i esquis. Tots esperaven una ofensiva a la primavera. Aquesta hauria de portar a la fi del comunisme i la pau.

La última targeta data del 12 de maig quan en Benito va avisar a la Marina que molt aviat li podria donar bones notícies. A partir d’aquests moments ja no es conserven targetes ni postals. Es va casar amb la Marina Castañer el dia 22 de setembre de 1943. El record de la Divisió Azul els devia acompanyar la resta de la seva vida. Va morir el dia 28 de novembre de 1992 als 77 anys. Després de la missa exequial, va ser enterrat al cementiri parroquial de la Secuita, població on va viure el seu fill.