Tertúlies de firaires sobre l'habitatge (1)
Ja cansa engegar la tele o la ràdio i veure els mateixos de sempre parlant de tot. Quals savis grecs, avesats en medicina, en lleis, economia, en educació, en habitatge; en tot. Anys enrere, televisions i ràdios s’afanaven a buscar programa a programa l’expert o experts adequats per a cada tema. Ara no. Ara son “tertulians Nobel” que entenen de tot. Tant serveixen per un sorgit com per un descosit. I senten càtedra. La comoditat dels mitjans ha creat aquests infal·libles controladors de l’opinió.
Quan parlen d’habitatge ho fan amb una superficialitat i banalitat estranyament especulativa, curiosament mediatitzada per la línia vermella del mitja que els paga o convida. I es que la desinformació repetida genera dogmes creïbles. I avui, molts d’aquests tertulians han menyscabat la reputació de tots els que ens dediquem al sector de la construcció, l’urbanisme o l’arquitectura. Segons aquests “tertuliandistes” som, d’entrada, presumptes especuladors.
La Constitució Espanyola proclama el dret a l’habitatge digne en l’article 47. És ben cert. Però també es proclama a la Constitució el dret l’educació, article 27. I al dret a tenir un treball remunerat per a satisfer les necessitats bàsiques, a l’article 35. I el dret a la protecció de la salut, article 43. I a ningú se li escapa que el dret a la salut passa pel dret a una alimentació digne i sana. Es una obvietat que l’alimentació és fonamental per a la salut. Avui, una família amb dos fills gasta més en menjar que pròpiament en una hipoteca o lloguer. És un fet constatat que la cistella setmanal de la compra d’una família normal de 4 membres no baixa dels 180 euros. Multiplicats per 4,34 setmanes per mes, dona una xifra de 781 euros. O més. Però de la disbauxa del gran negoci del sector alimentari (les grans cadenes) ni se’n parla, ni se’n vol parlar. Hi ha masses silencis d’aquests grans erudits de la paraula que, la fan servir només per al discurs fàcil. És més fàcil dirigir la ira a rebentar un sector del qual tothom en mal parla malament que enfrontar-se a les grans corporacions dels aliments o de l’aigua, un producte de salut de “luxe”. Això no es toca!
Si el nostre President Illa i el seu equip de govern, i la resta de parlamentaris fossin molt valents, traurien demà un Decret obligant a tots els Ajuntaments a publicar una llista de sòl públic edificable o edificis públics rehabilitables per posar-los immediatament a licitació d’habitatge públic amb dret de superfície a 99 anys. I a cost zero. Els tertulians “Nobel” ni tan sols ,mencionen que de de les primeres Lleis del Sòl, inclòs abans dels anys 90, els promotors privats havien de “entregar” als Ajuntaments terrenys edificables per a poder tenir el 10% d’aprofitament urbanístic del sector que es desenvolupava per a edificar-hi habitatge públic (sostre, densitat i usos). Posteriorment, els Ajuntaments ja ni participaven en les despeses d’urbanitzar aquests terrenys. Els rebien ”regalats” i inscrits al registre de la Propietat. Si, lectors, els promotors havien d’entregar un 10% del sol per edificar als Ajuntaments, sense cost per a aquests. I on esta amagat aquest sòl? Que surti ja!. O els Ajuntaments se l’han petat, venut o subhastat? Perquè no se’n parla d’això?
A tota Espanya, els milers de metres quadrats de sol edificable en mans d’Ajuntaments i Ens públics hauria de ser l’objectiu per treure a la llum aquest escàndol de manca d’habitatge sense precedents per part de les administracions públiques. Aquest, seria el veritable periodisme d’investigació, que no de vestit i corbata, focus i camerino per apuntar a un sector tocat de mort d’impostos, càrregues i taxes com és el de la construcció. No em queda cap dubte que l’administració és incapaç de fer habitatge ràpid. De 8 a 3 de la tarda no es pot dirigir un país, ni un Ajuntament, ni un negoci. Però el sector privat si pot fer-ho, òbviament amb uns mínims de rendibilitat o estaríem en un país absolutament intervingut per una economia comunista. I per això el Codi Civil català ens parla del Dret de Superfície. Es una formula per posar a lloguer zero o simbòlic tot aquell parc de solars edificables i edificis per fer habitatge social de lloguer. No descobreixo res nou. És mes vell que anar a peu.
L’administració posa al mercat privat sol públic que mai deixa de ser seu. Ja ho ha fet amb aparcaments des de fa dècades i no ho vol fer amb habitatges? Passats els 99 anys (màxim) l’administració recupera el sòl i el vol (edificació) (...).