El pèndul polític

L’evidència dels diversos resultats electorals, pràcticament arreu del món, posa de manifest que els ‘discursos’ més conservadors s’accentuen majoritàriament, a la nostra societat en una evidència pràctica respecte a les opcions més extremes que son la proposta guanyadora davant un marc d’enfrontament de les opcions partidistes clàssiques, que no han tingut resposta a molts dels problemes socials que afecten a milions de conciutadans, tant a la ‘vella’ Europa, com als USA i Sud-Amèrica.

És més, les properes consultes electorals, posen de manifest unes ‘enquestes d’opinió’, on es produeix un ascens com tendència, que plantejarà resultats, quan menys, preocupants, per una societat democràtica farta de desacords, politització, discursos impossibles i fora de la realitat, a més de corrupció general; però és que igualment tot això ve lligat a una crisi econòmica evident, una pèrdua de confiança cap a determinats missatges insolvents i enfrontaments ‘possibles’ en un tema com la immigració que agreuja, encara més, el debat esmentat.

La inestabilitat que avui percebem i que, en tot cas, aparquem en base a una lectura on la proximitat i el ‘futur’, com concepte, es limiten a un ‘curt termini’ que tot ho condiciona i on l’important és avui, doncs demà a la tarda és el llarg termini, amb el que això comporta a l’hora de prendre decisions per una població que veu pocs fonaments de garantia, per fixar uns objectius que avui brillen per la seva absència.

Davant el panorama, no oblidem les crisis alienes que, en tot cas, no podem fugir d’elles, sinó que han vingut per quedar-se i que, a més, faran que la globalització sigui un fet inapel·lable per sobre dels anàlisis interessats per la seva existència; sense oblidar els enfrontaments bèl·lics que podem veure llunyans, però que són a la porta de casa, amb un risc evident i on ‘les armes’ ens traslladaran a fronts de guerra més propers dels que puguem sospitar, fruit d’una mínima lectura dels avanços en aquest sentit i la propis sofisticació d’un armament descontrolat.

Davant del que plantejo, les respostes partidistes es constitueixen en un ‘populisme’ general, més o menys ampli, depenent de qui sigui l’interlocutor, però al que tots s’apunten, sense cap rubor, és a una ‘lluita pel vot’, on val tot per mantenir-se al poder o accedir a ell.

Podem optar per ‘esperar’ com estratègia, en una decisió difícil de comprendre o, fins i tot, podem auto convencer-nos de que tot es reconduirà, però el que és evident és que ‘venen’ polítiques diferents i el que és més referencial, de manera més generalitzada de la que es podria suposar.

Poques són les alternatives per ‘donar el tomb’ al que sembla irreversible, però no estaria de més incidir en plantejaments on fos possible ‘sumar’ diferents punts d’opinió, no deixant de costat a una part de la societat, amb clares alternatives de ‘millora de com gestionar la cosa pública’.

El moviment pendular que esmentava s’ha posat de manifest ja a l’Amèrica del Nord i serà real també a Europa, on ja existeixen suports majoritaris al respecte, en economies de referència comunitàries, per tant, el repte comença a ser més real del que se’ns pugui vendre, amb lideratges evidents i amb polítiques on el missatges de consolidació són cada cop més evidents; no oblidem, tampoc, el que ha estat la nostra historia al llarg del segle passat, amb exemples, esperem superats, però no estaria de més incidir en el record per no recaure en un esvoranc de difícil sortida.

És cert que tot l’exposat és de difícil comprensió per una comunitat ‘adormida’ per un model comunicatiu acaparador que ens vol submisos i amb poca capacitat de discernir lliurament, amb una vocació de control fins a límits indefinits, ara bé, tampoc oblidem la pròpia capacitat personal per resistir si realment volem ser part d’un futur, o ens conformem en acatar el que ens manen, en una activitat de ‘vist i plau’ permanent, cap a un demà que, en cap cas, serà el que desitgem.

Ens podem creure els missatges, d’uns i altres, però el que és intransigent en aquest camí, es que ens porta a efectes pràctics a una ‘manera de fer’ molt estricta on, un cop consolidada, serà molt difícil superar.

Per acabar, es parla molt del ‘relat’ i del que qui condiciona el mateix té totes les garanties d’èxit, oblidant interessadament que, malgrat el suposat ‘control de les explicacions’, tampoc és garantia de res, si darrera d’això no existeix una manera de fer que ofereixi garanties pràctiques per una societat massa saberuda per una manera de fer que, ens agradi o no, ens porta irremeiablement a un ‘pèndol cada cop més escorat’, i posa en perill una llibertat que no pot ser moneda de canvi per res.