Cantant la senyera despleguen l’estelada...

Sant Esteve. D’aplecs familiars a l’hora del pica-pica, pròlegs a peu dret per seure a taula respirant flaires de canalons, alleugerits a les postres de fruita i paint-se mentre la canalla juga i encara no treballa. Enguany, al temple de la saga de ca Manel Roig d’Altafulla, presentació dels bessons Berta i Martí. Nascuts un 10 d’octubre, el del 2024; el del 1860 començava la vida al del poeta Joan Maragall... el lletrista d’El Cant de la senyera.

Amb música de Lluís Millet, l’himne culmina els anuals concerts al Palau de la Música. A Anglaterra, a la Premier juguen el boxing day, cada sant Esteve. A la Catalunya catalana, esperem amb candeletes i escoltem amb fervors d’anyades els repertoris de nadales, pròlegs d’El cant de la senyera.

La primera vegada que vaig escoltar-lo com em va commoure: corejada per l’Àncora, a l’església de sant Martí d’Altafulla; era més aviat criatura, i la manera de remoure’m manifestava un sentiment patriòtic, per quedar-s’hi, per empènyer un compromís nacional que pel propi escenari aniria indestriable – i amb la mateixa intensitat - del compromís social. Fa dècades que dura; i amb totes les oportunitats d’expressar-los militant, votant i nodrint les institucions.

En el meu cor, l’himne nacional català és el Cant de la senyera: un full de ruta per als banderers de les corals / orfeons: aixecant la senyera, els nostres cants són triomfants; triomfants gens agressius, com en repetir «endarrera aquesta gent / tan ufana i tan superba». Enarborant la senyera, ens agermanem; lluny de cap ’cop de falç’. 

Desfent la senyera ens alliberem; sense esperar «quan vingui un altre juny / esmolem ben bé les eines». La resta de rimes, diria que han perdut la inspirada ‘paraula viva’ de Maragall per allargassar-se en «virtuosa retòrica arbitrària» de Carner. Triomfants, agermanats, alliberats. Aixecant-la, enarborant-la, desfent-la. Al damunt dels nostres cants. Cantant cadascú amb la seva qualitat de veu (soprano, contralt, tenor, baix): harmonia de polifonia!

Sant Esteve, rera sant Esteve, els plans finals de l’audició TV3 del Cant de la senyera focalitzen les imatges de les ‘estelades’, desplegades a les baranes dels pisos del Palau de la Música. Canten la senyera i segurament una majoria dels assistents només pensen en l’estelada... 

I temps els falta per trencar l’harmonia coral amb el crit de combat que encara no ha reeixit a remarcar la tònica que pertoca: la postissa «in-de-pen-den-ci-à». No cal disposar d’una orella massa fina per adonar-se que «in-de-pen- dèn- cia», sona més que molt lírica / acollidora que la brusca acabada en una aguda més que forçada.

Re-escoltem. Amarem-nos d’El cant de la senyera. «Au, germans, al vent desfem-la / en senyal de llibertat»... Llibertat de tria de sigles / organitzacions en la polifonia de la política pluralitat...