Impostos mundials. Objectiu impossible
És evident que la càrrega impositiva és bàsica per buscar un equilibri entre els que més tenen i els desfavorits, malauradament, massa vegades, queda en un pur titular demagògic, perquè la pràctica efectiva s’allunya molt dels ‘discursos’ polítics, cada cop més manipulats en funció d’un partidisme que, el que vol és ‘copar’ els seus missatges per damunt de tot, encara que això comporti la mentida o les mitges veritats, deixant de costat, repetidament, el punt final d’aplicació de la despesa pública, que no pot complir la funció social, que hauria de ser la seva premissa inapel·lable.
De totes maneres, malgrat la negativitat evident, no oblidem que la fórmula impositiva és vital per qualsevol estat que vulgui ser, mínimament, democràtic, per tant, per sobre dels punts dolents, el tema segueix sent vital a l’hora de formular estratègies de govern, en funció d’apostes electorals refrendades, o no, per la ciutadania.
Malauradament, davant els precedents exposats, la cosa es complica quan parlem de la necessitat de poder fixar ‘taxes impossibles’, a escala global, doncs, per damunt del debat fàcil i manipulat, l’evidència posa en el marc de la discussió una variable difícil de deixar de costat, com és el conflicte que suposa l’existència d’Estats democràtics front altres on l’elecció lliure queda en pura teoria, amb el que això suposa a l’hora de buscar acords solvents, en un punt on sembla més necessari el control de les grans multinacionals, de manera especial les seves variables ‘telemàtiques’, per dir-ho suaument.
No és una novetat les dificultats que comporta arribar a consensos globals, i no en el tema impositiu, sinó també a altres nivells emblemàtics de futur mundial, per tant, el que esmento, comporta una càrrega afegida difícil de controlar si no es fan esforços, per part de tots, per fer-ho possible i viable; sense oblidar les decisions unilaterals de les superpotències que, per sí mateixes, ens poden sotmetre a la resta, a complexes fórmules, que l’únic que toca és acceptar-les, sense discussió. L’avanç de la nova administració americana, amb anuncis respecte a ‘aranzels’ concrets sobre determinades importacions cap al seu territori, és una clara mostra de ‘càrrega fiscal’ que pot comportar la fallida de molts negocis a casa nostra; també la política de la Xina, respecte al sector automobilístic, que ha posat en dubte la capacitat respecte d’Europa, és una altra evidència de ‘càrrega fiscal’, sense límits, amb conseqüències inimaginables per milers de treballadors i emprenedors europeus, que poden veure’s abocats a una fallida sense alternatives; però, és que, fins i tot, acords multilaterals, en discussió recent, com els que afecten a la pagesia, la pesca o la ramaderia, són fets, per sí mateixos, amb matisos difícils de comprendre.
Tornant a la meva primera reflexió, està bé parlar d’anhels, com la càrrega impositiva global, una altra cosa és que darrere de la primera opinió queda la possibilitat de fer-la realitat, i és aquí on topem en un marc difícil, complicar i enrevessat, on els interessos dels més forts, estan per sobre de tots els arguments que se’ns puguin presentar.
És cert que la nostra societat es veu ‘assetjada’ de manera permanent per un ingent tsunami informatiu, on tothom opina i planteja ‘suposades solucions’, però quelcom hauria de posar en debat el que realment és possible o intocable per oferir conclusions solvents. Podem seguir autoenganyant-nos, pensant que totes aquestes decisions que he esmentat, ens afectarà poc, però, per desgràcia, per sobre del puntual ‘populisme’, a tots els extrems, s’hauria d’imposar una transparència que sembla que ni vindrà ‘ni se l’espera’.
Seria desitjable un impost global, sens dubte, així, com uns Tribunals Globals, que poguessin fer complir el que aproven o, inclús, una organització de nacions, amb capacitat, a tots els nivells, però la realitat és una altra que, repetidament, no volem veure, i que ens portarà, més aviat que tard, a una nova convivència, lluny de la que ara gaudim, per molt que encara ens vulguin ‘vendre’ un demà millor, on la nostra llibertat passarà a un segon pla, en funció d’una seguretat que tot ho condicionarà, per sobre de poders i ideologies, legitimes o no.