Quan Brussel·les estreny i la Mediterrània sud creix: la pesca catalana en risc

Un dels objectius del Ministeri de Pesca és passar de les 86.000 tones actuals a 160.000 anuals el 2030, contribuint als plans econòmics del país, a la modernització del sector amb tecnologies avançades, gestió sostenible i millora dels vaixells». No són les paraules del Ministro d’Agricultura y Pesca de España, sinó del ministeri del mateix ram d’Algèria, a la Mediterrània, recollides per la seva ràdio nacional.

Aquest objectiu algerià és 10 vegades superior a les 16.445 tones catalanes de 2023. Aquestes que molesten a la Unió Europea, la qual ha pretès limitar els dies per sortir a la mar a 27 anuals. També el Marroc ha augmentat les captures de l’àmbit pesquer de 920.000 a 1.580.000 tones en 20 anys, segons la FAO. Aquestes dades confirmen les denúncies de les confraries sobre uns interessos macroeconòmics europeus, per prioritzar contractes milionaris amb tercers països i importacions que enfonsarien el nostre mercat.

Flota familiar

La flota catalana és familiar. No es tracta de grans companyies com en altres oceans, amb moltes embarcacions que actuen alhora dos o tres setmanes, o bé amb megavaixells, veritables factories ambulants, amb base als Països Baixos però fora del control de la Unió Europea, la mateixa que ha posat la diana en les nostres barques. Un sol vaixell d’aquestes característiques emmagatzema gairebé la meitat del que pesca el conjunt de la flota catalana.

Aquestes companyies foranes són les que després porten aquí el seu producte, sovint amb formats allunyats del que entenem com a Dieta Mediterrània. Amb les restriccions, per una banda, i amb la manca de control envers a les companyies de pesca industrial, per l’altra, Europa no només posa en risc els pescadors, sinó que destrueix el creixement sostenible afectant les confraries, les peixateries, la cuina patrimonial catalana de km0, i la restauració.

Patrimoni a protegir

La pesca catalana hauria de ser molt més a prop d’una protecció de la UNESCO que no de les regulacions destructores de Brussel·les. La de les gambes a Oostduinkerke a la mateixa Bèlgica; la de les illes Kerkennah a Tunísia; o el ceviche a Perú, ja són Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Les normatives pesqueres no es poden fer des de despatxos allunyats de la mar. S’han de redactar havent-se embarcat ben d’hora. Si altres protegeixen les seves pràctiques pesqueres com a tresors, des de Junts per Catalunya considerem que no hem d’acceptar la solució que els governs socialistes de Sánchez i d’Illa acaten, que no satisfà els pescadors i que condemna la pesca catalana a la desaparició.

Per contra, hem de defensar-la com el patrimoni que és, i emparar-nos en el recorregut que ens pot donar el fet que el peix sigui un dels pilars fonamentals de la Dieta Mediterrània considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de 2010.