Ballem damunt la tomba de Jean-Marie Le Pen

El ministre de l’Interior francès, Bruno Retailleau, el passat 7 de gener de 2025 feia una piulada en què deia que «Res, absolutament res, no justifica que es balli damunt d’un cadàver» i afegia que «Aquestes escenes de celebració són vergonyoses». Havia mort Jean-Marie Le Pen i la gent sortia als carrers de ciutats de l’Estat francès com París o Lió a celebrar la mort d’aquest gran criminal que ni mudat podia dissimular la seva olor a podridura feixista.

Retailleau demanava respecte per Le Pen i la seva figura política malgrat ser el que era i negar-ho a estones, en una pràctica que s’ha fet no viral sinó sistemàtica entre els nous feixistes. Mentre, Le Pen s’havia mort als 96 anys aquell mateix dia sense haver deixat de ser un fanàtic de les idees racistes més extremes, això sí, amb corbata.

Le Pen era antisemita i islamòfob. Antisemita perquè venia del feixisme clàssic, aquell que a Alemanya va organitzar l’extermini dels jueus del continent europeu i a França té una llarga tradició que inclou des de l’afer Dreyfus fins a escriptors com Céline. 

Però alhora era islamòfob, primer per no oblidar les seves pràctiques en l’Algèria colonial i després perquè tenia clar que era aquest odi induït, organitzat i alimentat el que estava agrupant els nous feixistes a Europa i en bona part del món occidental. Ja ho sabem be aquí amb Bocs i la racista de Ripoll arrenglerant-si. 

Al llarg de la vida de Le Pen, les idees força de la seva ideologia d’odi van anar agrupant-se al voltant d’aquestes dues fòbies, passant també per l’odi contra els comunistes, l’odi contra els «polítics», tot i que ell ho va ser anys i panys, i «periodistes», contra la Unió Europea i a favor del neoliberalisme econòmic més extrem.

Ara bé, d’on venia aquest bonehead amb corbata? Doncs de l’exèrcit colonial francès, amb el qual va participar en operacions militars a Vietnam i Algèria en què va torturar amb les seves pròpies mans desenes de persones i va participar en execucions arbitràries, sobretot durant la guerra d’Algèria. No són rumors, ho va certificar ell mateix en el seu llibre de memòries Les fils de la nation. De la mateixa manera que l’any 2005 va defensar públicament que l’ocupació nazi de l’Estat francès no havia estat un fet «especialment inhumà».

Ara bé, la seva «aportació» més destacada i fastigosa a la nostra actualitat no van ser les tortures ni els assassinats a sang freda d’opositors algerians, sinó la fundació, el 1972, del Font Nacional, el primer gran partit neofeixista europeu de després de la Segona Guerra Mundial. 

Un partit que ara, amb el nom de Reagrupament Nacional i comandat per la seva filla, pot arribar a manar a l’Estat francès en properes eleccions o abans i tot. Jean-Marie en va ser expulsat per la seva pròpia filla el 2015 per intentar trencar amb la imatge d’extrema dreta massa evident que en donaven els seus fundadors, diversos neofeixistes com el seu pare i un exmembre de la SS.

El torturador neofeixista era massa explícit per a un partit que vol arribar a manar en un país que va mitificar la resistència contra els nazis. Perquè Le Pen pare tant afirmava públicament que les cambres de gas havien estat només «un detall» de la història de la Segons Guerra Mundial com relativitzava l’extermini de persones a mans dels nazis amb voluntat genocida. I amb aquestes idees va construir el FN, un partit que bevia de l’odi i buscava votants entre sectors de la classe obrera descontents amb les polítiques dels partits tradicionals d’esquerres.

En tres ocasions va disputar la presidència de França i en cap d’elles va aconseguir derrotar els opositors diversos amb qui es va enfrontar. La seva filla, que el mateix dia que moria el pare va tenir un accident que hagués pogut convertir el 7 de desembre en una data per recordar a l’Estat francès i a tota Europa, pot ara acabar la feina que el seu pare no va arribar a culminar i aquesta seria, sense cap mena de dubte, una molt mala notícia per a les classes populars de tota Europa, perquè el que sí que hem vist en els darrers decennis és que l’extrema dreta europea, malgrat ser ultranacionalista, tendeix a infectar-se i créixer més o menys a tots els estats d’Europa i tenir Meloni, Orban i Le Pen al capdavant d’Europa ens posaria al llindar de la destrucció de les mínimes condicions de vida al continent.

Mentre això no passi, i no ha de passar, celebrem que els anys no passen sense cobrar peatge i de tant en tant ens regalen festes imprevistes i alegries que ja haguessin pogut donar-nos abans. I si això amoïna algun ministre de l’Interior europeu, continuem fent-ho i ballem damunt del seu cadàver, perquè ballar sempre és alegria i provocar els morts que ells provoquen i els que provocarien si manessin no mereix cap mena de respecte. Aquí, l’únic que és vergonyós és normalitzar l’extrema dreta racista, per molt mudada que vagi.