Defensa i Pensions, drets o obligacions?

A punt d’acabar el mes de gener, les misèries nacionals segueixen sent les mateixes, per desgràcia de tots, mentre el món i l’ordre internacional conegut mostra símptomes evidents d’esgotament i canvi de cicle. Només els més devots del sistema, enlluernats per anys de creixement, encara defensen que res ha de canviar i que el manà públic és infinit.

Si alguna cosa ens ha mostrat el 2025, ni que sigui amb dues setmanes, és que en l’ordre internacional les maneres de fer han canviat. La força, l’arrogància i la realpolitik s’obren pas a marxes forçades mentre l’Europa decadent gemega i plora perquè comença a prendre consciència que part del seu èxit ha estat a costa del pare, entenguis els Estats Units, país admirat fins fa dues setmanes.

L’Europa de la segona meitat del segle XX es pot entendre de moltes maneres, però l’econòmica és una mirada imprescindible perquè en tot debat públic i polític, també social, el que més importa i menys es reconeix és qui paga les factures.

I sap greu dir-ho, però al sud d’Europa la factura ens l’ha pagat el nord. I a la Unió Europea, el compte l’han pagat els EUA. Probablement, i segurament inconscientment, a costa del seu estat del benestar, que mai els ha preocupat, però tampoc han tingut pressupost disponible per gestionar-lo millor.

En canvi, a la Unió Europea – i a Espanya en particular – ens hem dedicat a construir un ampli estat del benestar, liderat per socialdemòcrates, socialistes i fins i tot partits de centredreta, a costa dels estalvis internacionals. Problema? Ara toca pagar la factura.

En aquest país hem malbaratat recursos públics sense prendre consciència de quin era l’origen real dels diners que empràvem per construir un estat del benestar únic al món.

Entenguis que reflexionar sobre la sostenibilitat del sistema no és criticar la conquesta social que representa. Ara bé, qüestionar el concepte ‘conquesta social’ crec que és legítim quan el mantra central de la política estatal es fonamenta en la inqüestionabilitat del sistema de salut, d’educació, de cobertura laboral, pensions...

Convindria reflexionar sobre si el constructe social que representen els drets, atès que no són més que convencions que una part de la humanitat ha pactat, són realment drets o són beneficis socials que ens hem donat aquells ciutadans que vivim en un estat que els pot costejar. A ningú se li escapa que reclamar pensions o subsidis en alguns països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament és un exercici màxim d’hipocresia perquè no se’ls poden permetre.

En canvi, la vella Europa, que ha viscut de rendes i del colonialisme, que de fet encara hi viu, no es planteja dues qüestions cabdals: la primera, qui finança els dèficits públics creixents; la segona, qui li costeja la defensa en un moment crucial per a la seguretat internacional.

Només a Espanya, el dèficit de la Seguretat Social –bàsicament les pensions– va arribar als 60.000 milions d’euros el 2024. Dèficit que es va finançar a càrrec dels PGE en detriment d’altres necessitats sistèmiques, menys populars però bàsiques per al sosteniment de l’estat de dret.

Així mateix, que Espanya costegés –com a estat sobirà que és– la seva pròpia defensa li suposaria destinar més de 50.000 milions d’euros anuals, aproximadament.

Francament, ja no parlem de drets. Ara parlem d’obligacions, pesades i costoses, que no sabrem com afrontar.