Pensions, el debat infinit

No solament per la seva rellevància, en afectar a milers de persones, és, el tema de les pensions, un debat ple de polèmica, sinó també pels interessos que, en si mateix, suposa en incidir directament sobre moltes variables, des de les d’ordre pressupostari, fins a les més complicades, respecte al conflicte de drets que comporten.

En les darreres setmanes, s’ha parlat molt, en un intent de buscar rendibilitat electoral, a qualsevol preu, sent conscients, tots els implicats, que aquesta discussió arriba a molta gent i que, per tant, té «un pes» emblemàtic a l’hora de trobar respostes electorals en el seu moment, malauradament la cosa és molt més difícil que una simple lectura puntual i, així, podem veure que els plantejaments al respecte, en els darrers temps, ens donen lectures interessades en cada moment, depenent de qui té la responsabilitat al govern, independentment del seu color polític.

D’entrada, el tema, «polièdric» en el seu contingut, ha estat referència obligada en l’enfrontament partidista, però també a l’hora de fixar variables com els pressupostos de tots en punts de referència com la base impositiva, sense oblidar les diferències de drets a l’hora de percebre la compensació pensionada després d’una llarga vida laboral.

Podem seguir debatent, prioritzant la politització per sobre d’altres variables, també vitals, però no estaria de més establir una criteris d’acords mínims si realment aquest apartat de dret per molta ciutadania, es vol garantir una viabilitat futura amb garanties.

Certament, podem seguir discutint, sense entrar en el fons del problema que no és altra que la seva consolidació real pressupostària, que sembla que no interessa a cap de les opcions partidistes, solament interessades en buscar suport electoral al preu que faci falta, en un debat infinit on ens quedem en els titulars, sense entrar en el fons del que comporta en sí mateix.

Si entrem en el marc dels costos de les pensions, podem veure com més del 40% del pressupost públic de l’Estat es dedica a les prestacions per la gent jubilada i, per tant, aquesta és una referència obligada a l’hora de fixar les formules per poder mantenir aquest dret, però el problema de futur és com es manté tot això, en un marc on la situació demogràfica negativa suposa una variable a valorar, però també com es justifica que els sous pugin menys d’un 3% i les pensions per sobre del 8%, és a dir, el problema és més profund que el simple titular a l’hora de fixar una anàlisi objectiva al respecte, on sembla evident, per tant, que estem davant d’una evidència que necessita un mínim d’acords a l’hora de poder garantir aquest demà desitjat, no fer-ho ens permetrà seguir discutint dels drets, però poc de com fer front als mateixos i aquest, crec, que és el punt a valorar, podem seguir pensant que no tenim cap problema i que, en tot cas, els governs que ens anem donant, ja buscaran les sortides al respecte, en un exercici de funambulisme molt perillós, per tant, a què esperen a fixar uns mínims acords de futur que busqui aïllar la polèmica i sigui capaç, des de la transparència, fixar unes conclusions fonamentals amb el màxim consens. S’han fet intents i pactes, però l’evidència és que seguim instal·lats en la desconfiança amb el que això comporta.

Suposo que el fàcil és la demagògia i no buscar prevencions de futur, però el que és evident és que el marc del discurs ha de tenir suports pràctics, el contrari és un risc que no ens podem permetre.

Per cert, en el «guirigall mediàtic» en el que estem asseguts, amb «monopolis de la veritat interessada» per cada opció partidista, no estaria de més aplicar una mica de seny per buscar consensos, no sigui que un cop més la mateixa via democràtica perdi novament part de la seva credibilitat en benefici dels extrems, i després ens «costa trobar les raons del seu creixement» com passa repetidament.