Quan poc és molt

Vivim en un temps en què la informació és or. Ens agrada estar al corrent del que passa al nostre voltant, conèixer les notícies que mouen el món i les històries que donen vida a la nostra comunitat. Però sovint oblidem que, com totes les coses importants, aquesta informació també té un preu. Al Camp de Tarragona hi ha un tresor que no tothom valora com caldria: el Diari Més, que ens arriba gratuït dia rere dia, com una finestra oberta al que és nostre.

En molts indrets, comprar un diari pot costar 1,80 euros. Pot semblar poca cosa, però és més del que sembla. És el preu entre estar informat o viure desconnectat del que ens envolta. En una societat acostumada a mesurar cada cèntim, tenir accés a informació gratuïta pot canviar moltes coses.

La meva mare i la seva amiga Glòria, quan surten a caminar per Riudoms, fa anys que segueixen el mateix ritual: passar a buscar el Diari Més. Quan algú els pregunta si el comprarien si fos de pagament, la meva mare respon amb aquella senzillesa que només ella sap tenir: “Segurament no el compraria. Total, ja acabem assabentant-nos de tot igualment”. Aquesta frase, tan senzilla, amaga una veritat que molts compartim: quan una cosa és gratuïta, sembla que arribi amb més amor i menys barreres.

També hi ha en Jaume, que cada dia passa amb el cotxe pel CAP de Cambrils. Fent una aturada breu, deixa el cotxe aparcat un moment, entra i recull dos exemplars del Diari Més. Només dos: un per portar-lo a casa, on la seva dona llegeix les notícies amb calma, i l’altre per deixar-lo a la cafeteria. Sap que el diari que hi deixa pot oferir una mica de companyia a qui hi faci parada, potser esperant un cafè o buscant distracció en un matí enfeinat.

El Diari Més és molt més que paper imprès; és una font de connexió amb la realitat i amb els altres. La seva gratuïtat no només beneficia aquells que el llegeixen, sinó també les històries que acull i dona veu. Les pàgines d’aquest diari ens fan partícips de la vida del nostre territori, ens mantenen informats i ens permeten establir diàlegs sobre tot allò que ens importa.

Hi ha quelcom profundament bonic en aquesta gratuïtat. Ens recorda que hi ha coses que s’ofereixen sense esperar res a canvi, simplement perquè són necessàries per a la comunitat. La informació és poder, però també és servei. I quan arriba sense barreres ni condicionants econòmics, la seva força es multiplica.

Arribats a aquest punt, algú podria preguntar-se: això què és, informació o opinió? La veritat és que considero que és la primera opció, perquè tot el que s’ha relatat aquí és empíric i objectiu. La meva mare, en Jaume i tots els gestos que el Diari Més inspira són fets tangibles, vivències reals que configuren el nostre dia a dia. Però, és clar, quan aquests petits detalls ens remouen alguna cosa a dins, és inevitable que es barregi una mica d’opinió amb el relat. Potser la millor informació és aquella que, sense pretendre-ho, ens convida a reflexionar i emocionar-nos.

Allò que sembla poc sovint és molt més del que ens imaginem: és un bàlsam per a la rutina, una espurna de comunitat i una lliçó de generositat. I potser, només potser, ens recordarà que el millor de la vida arriba, com el Diari Més, sense demanar res a canvi.