El 47 tarragoní

El paral·lelisme entre l’última pel·lícula guanyadora del Premi Goya, ‘El 47’ i la lluita pel transport públic als Barris de Ponent de Tarragona resulta evident per a qualsevol que conegui la història del moviment veïnal de la nostra ciutat. Mentre que la pel·lícula de Marcel Barrena retrata la història de Manolo Vital (interpretat magistralment per Eduard Fernández), un conductor d’autobús que va segrestar la seva pròpia línia per demostrar que podia arribar al seu barri marginal de Barcelona, la lluita pel transport als barris de Ponent continua sent un reflex d’aquesta brega per la dignitat i la justícia social.

A la Tarragona de la dècada de 1970, i fins i tot posteriorment, els barris obrers com Bonavista, Torreforta o Campclar van patir una situació molt similar a la que es descriu a la pel·lícula: un creixement accelerat i desordenat de la població immigrant sense serveis bàsics com l’aigual, l’enllumenat o el transport públic. Aquesta manca de comunicació amb el centre urbà era un factor de segregació social i econòmica que condemnava aquests barris a un aïllament injustificable.

Un dels moments clau en la lluita pel transport públic a Tarragona va ser el boicot als autobusos de 1974. Els veïns de Bonavista es van plantar davant la pujada abusiva del preu del bitllet, sense cap millora del servei. Durant setmanes, la desobediència civil va ser l’eina per pressionar les autoritats i aconseguir un servei digne. Aquesta mobilització va suposar un punt d’inflexió en la relació entre el moviment veïnal i el poder municipal, situant els ciutadans en una posició de força per negociar les seves demandes.

El 28 de març de 1974, els antidisturbis, coneguts com els ‘grisos’, van prendre Bonavista. Dies abans, amb el suport del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), els veïns es van rebel·lar contra la pujada del 25% del preu de l’autobús. Durant més de deu dies, el barri sencer es va mobilitzar mitjançant un boicot generalitzat que va obligar la companyia Gasol a cedir en part a les exigències veïnals.

Gonzalo Quirós, un dels impulsors juntament amb José Arjona, recorda bé l’inici de la protesta a una entrevista al Diari Més a l’abril del 2019: “Cinc agents van arribar al carrer vint i alguns activistes van començar a barallar-se amb ells quan intentaven emportar-se alguns joves als furgons policials”, explica. Plataformes Anticapitalistes també hi va jugar un paper important. El segon dia, els primers autobusos carregats amb entre 150 i 200 antidisturbis van arribar a Bonavista. «El carrer vint-i-u era una veritable desfilada de policies», recorda Quirós.

En aquella època, Bonavista era un barri en construcció i mancava de serveis essencials com centres mèdics, escoles i un bon enllumenat. Com recordava un altre membre de l’extingit PSUC, «les condicions eren precàries i la solidaritat entre els veïns era fonamental». L’Associació de Veïns de Bonavista, una de les més actives de la ciutat, va coordinar la protesta, amb el PSUC utilitzant el conflicte per reforçar-se i erosionar el règim franquista. En les eleccions de 1977, el PSUC va recollir el 64% dels vots al barri.

Mentre els autobusos circulaven buits, els veïns s’organitzaven amb cotxes particulars per desplaçar-se a Tarragona. Al Llibre, ‘Bonavista: Una biografia social’, l’historiador Federico Bardají descriu aquesta vaga com “un hit en la història del moviment ciutadà de Tarragona, Catalunya i Espanya”. La tensió va provocar que el governador civil permetés una assemblea amb 3.000 persones, mentre uns 400 policies ocupaven el barri i reprimien durament la protesta.

El paper de l’església també va ser clau. Faustino Arnal, mossèn de la parròquia, juntament amb la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), va actuar com a mediador entre els veïns i el governador civil. La policia va permetre que Arnal negociés la sortida pacífica dels manifestants que havien estat reclosos a l’església durant sis hores.

Finalment, en una última assemblea a l’Hospital Joan XXIII, el PSUC va desconvocar la vaga després d’aconseguir que la pujada del preu del bitllet es quedés en 5 pessetes. Aquesta lluita no només va portar a la reducció del preu del bitllet, sinó també a l’expansió de les parades d’autobús i a l’inici d’una nova etapa de mobilitzacions pel transport públic.

El cas de Manolo Vital a Barcelona ens mostra com la protesta directa pot ser un catalitzador del canvi. La seva acció va demostrar que la falta de transport no era una impossibilitat tècnica, sinó una manca de voluntat política i inversió. De la mateixa manera, la lluita veïnal a Tarragona va aconseguir que el transport interurbà es municipalitzés i millorés amb el pas dels anys, tot i que encara avui hi ha desigualtats evidents entre el centre i els barris de Ponent. A la nostra ciutats tenim també noms destacables com la Dolores Reyes, Martín Bravo, Paqui Fernández, Salvador Serrano, Ángel Juárez, Antonio López ‘el Córdoba, Elena Regidor o el Mossèn Agustí Ayats, entre molts altres.

Avui dia, els Barris de Ponent continuen reclamant un millor servei de transport. Les queixes per la baixa freqüència de pas, la manca de connexions eficients i les condicions del servei són constants. Així com el barri de Torre Baró a Barcelona va haver de lluitar per ser visible en el mapa del transport, Tarragona encara ha d’assegurar que tots els seus barris gaudeixin d’un servei just i funcional. Un exemple és la lluita veïnal que va aconseguir, amb l’ajuda del Grup Municipal Tarragona En Comú Podem, l’arribada del primer bus directe entre els Barris de Ponent i el Complex Educatiu (l’antiga Universitat Laboral), el 43.

En definitiva, la pel·lícula ‘El 47’ és molt més que un relat històric: és un mirall de moltes lluites veïnals que encara avui continuen. Tarragona i els seus barris obrers saben molt bé que la lluita pel transport no és només una qüestió de mobilitat, sinó una batalla per la dignitat, la igualtat i el dret a la ciutat.