Fermín Muguruza, tots els colors contra el feixisme

Hem gaudit tant de les cançons de Fermín Muguruza a Kortatu, Negu Gorriak o amb el seu nom mateix que costa molt xerrar i dir alguna cosa que encara no s’hagi dit sobre ell i els seus voltants. Però la primera cosa que he de dir i vull dir és que cap paraula escrita sobre Fermín i les seves músiques passarà, en mi, per cap filtre d’allò que anomenem «nostàlgia». No cal. Vam ser joves fa 40 anys però parlo d’avui, el 2025 i és des d’aquí que escric.

Cap ni una. I no hi passarà perquè les cançons escrites i cantades i tocades amb Kortatu, Negu o signades amb el seu propi nom són història vital d’un fart de gent entre els quals em compto. Història de vida perquè són, avui encara, vives.

Vaig conèixer Kortatu a Radio Barcelona, amb la ràdio sota els llençols del llit, en un programa que es deia Mogollón Barcelona. Tiempos de locura, quan a Barcelona triomfava el pop més poca cosa i de tant en tant, entre xerrada i xerrada, algun dels que hi participaven, deixava anar alguna cosa que no fos, precisament, pop bavós que anomenaven, en aquell moment, «postmodern».

Un dia, Montesol, el dibuixant de còmics, va explicar que havia anar a passar les festes de cap d’any al País Basc i que la nit del 31 en un pub, una colla de joves punks van assaltar l’escenari i es van posar a tocar. Eren Kortatu i altres; no sé si Cicatriz o qui eren el altres, però a mi se’m van quedar al cap el nom de Kortatu, dels quals va posar una maqueta. Sonava fatal, però les lletres i l’actitud eren absolutament allò que jo volia escoltar i a mi em van sonar més que bé.

Entre els còmics d’Azagra i la música de Kortatu vam emprendre un món que era hostil però en el qual era possible lluitar i, ves quines coses, fins i tot plantar cara i guanyar. I amb Kortatu vam guanyar una revolució a Nicaragua, vam derrotar els racistes de Sud-àfrica i vam deixar clar que els carrers, si els lluitàvem, podien no esdevenir caus de feixistes.

El seu primer disc ens el vam aprendre de memòria i el recitàvem com si fos un text màgic, fins i tot les cançons que estaven cantades en basc, que vam aprendre que es deia euskara, sobretot Zu atrapatu arte, que cantàvem contra els rics o els que nosaltres pensàvem que eren «els rics». Havíem arribat al punk venint des del heavy metal i no enteníem massa de res, però sabíem que érem sospitosos i amb això, segurament, n’hi havia prou. Ah, i que celebràvem que dos presos polítics, un d’ells Sarrionaendia, el més gran poeta basc de la contemporaneïtat, s’haguessin escapat de la presó de Martutene dins dels altaveus del cantautor Imanol: «Sarri, sarri, sarri, sarri...!» 

Així que quan van vindre al Morell els vam intentar anar a veure però no va poder ser com a conseqüència de la ingesta massiva d’alcohol per part de qui ens hi havia de dur, que per cert havia aprovat l’examen de conduir aquell mateix matí. Hi tocaven Etiopía Próspera i Kortatu i sempre serà per nosaltres el primer concert, malgrat no hi vam poder anar.

El estado de las cosas va ser un disc molt més seriós, amb textos més profunds mostra de les lluites del moment, que eren més intenses i provocaven més dolor, amb tortures i violència militar incloses. Amb ell, però, vam aprendre a cantar el rock de la línia del front, que podia ser arreu on decidíssim enfrontar-nos als gossos dels amos, arreu...

I va arribar Kolpez kolpe, un disc tot en basc, que també ens vam aprendre i amb el qual vam saber que Txomin era, segons l’anarquista Marc Legasse, «el lehendakari de l’Euskadi de la resistència». Massa coses que ens feien petar el cap alhora. El disc de comiat va ser, sense cap mena de dubte, un clàssic dels clàssics i incorporava, una estelada a la portada, absolutament increïble per a nosaltres, que pensàvem que això de l’independentisme català era una cosa d’entre els amics. Un disc, per cert, censurat, tot i que tots sabíem que cridava la gent darrere dels xiulets que van afegir al disc.

I va arribar l’hivern i un any de silenci. Un silenci que van trencar les notes de Negu Gorriak, en què el hardcore i el hip-hop esdevenien protagonistes i ens feien petar totes les seguretats. El seu concert davant la presó d’Herrera de la Mancha el vam arribar a veure infinites vegades, sense mai escoltar-lo, perquè allí on el vèiem la gent feia massa soroll per poder sentir a música. I els qui sempre dèiem que el rock havia de ser només baix, guitarra i bateria vam ser escombrats, per sort, i es va obrir pas una nova generació de sons en què Negu va esdevenir un nou referent. Referent en la innovació, referent en l’atreviment i referent en la investigació sonora, amb una tralla més que considerable i amb Fermín com a autor d’algunes de les lletres més potents del rock europeu del moment. Havia arribat la definitiva i permanent internacionalització.

Vam entendre que l’antifeixisme no era una cosa dels anys 30 del segle XX i que es pot plantar cara arreu a qualsevol que exerceixi de feixista contra els drets humans. I per això vam escoltar-los i ballar-los fins a la sacietat. I els vam donar tot el suport quan els van perseguir, quan el PP va voler assenyalar-los i enviar-los al pacte de la gana. Els feixistes, ja se sap, sempre tenen mil cares i contra ells l’únic que val és el color, els colors, tan diversos com sigui possible. Ahir, avui, demà i sempre. Aquest cop, sí, els vam veure al Morell, en un concert en què tota la gent que lluitava en aquell moment al Camp de Tarragona i el Priorat vam acudir per trencar la prohibició.

I aleshores, Negu va plegar i Fermín va continuar, explorant, viatjant, fent i cantant. El vam veure a Bilbao en un concert brutal del qual em van quedar gravades imatges increïbles, però sobretot la sensació que el hardcore es pot tocar a un garatge, a un teatre o a un pavelló. Tot i que no era només hardcore, perquè el reggae va prendre tanta força que vam reaprendre a ballar-lo i a sentir-lo. I no ens vam quedar aquí, ja que un cop més les lletres esdevenien protagonistes. Jo les llegia i hi trobaven una literatura d’oposició que en català tardaríem molt a trobar i ens arribaria, sobretot, pel sud, pel País Valencià. Per allà on havia vist, jo mateix, el darrer concert de Negu, un diumenge fred i dur amb Obrint pas a L’Eliana, un poble on va desaparèixer el bust de Franco després del seu concert. I així s’hagués fos.

Fermín ha fet de tot, des d’aproximacions la jazz fins a violents sons electrònics barrejats amb les guitarres més esmolades amb DUT. Les lletres més arriscades i les més populars, i avui toca arreu del món per mostrar que es pot parlar al món sencer des de la pròpia llengua, el basc, i que no cal canviar a les llengües dels imperis per esdevenir universal. Les seves pel·lícules són absolutament recomanables i interessants, des de Bidasoa 2018-2023 fins a Black is beltza i en aquest segon apartat, sobretot el capítol titulat Ainhoa. Pel·lícules i còmics, perquè la creació o és diversa o no és.

Fermín Muguruza continua sent un referent per a qualsevol persona que vulgui mirar-se el món des de l’esquerra sense patir perquè una colla de feixistes o de ximples que els fan la gara-gara li diguin woke o altres paraules buides semblants. Perquè «tots els polítics són uns falsos» i per derrotar el racisme sabem de fa temps que no ens hem de comprar jerseis Bennetton sinó militar entre els que exigim color, color contra el racisme, colors contra la falsedat i contra el feixisme, el dels 30, el dels del s 80 i el d’ara mateix. I com amb Luis Mariano, cridem «Hipocresia STOP!»