L’eterna joventut

El temps, com un riu que mai no s’atura, ens condueix inevitablement a moments de reflexió. Fa pocs mesos, vam acomiadar Maria Branyas, una dona excepcional que, amb 117 anys, va ser molt més que una testimoni del pas dels anys: va ser un far de vida i saviesa. 

“La vida és una aventura que mai no s’acaba, ni tan sols quan el cos es cansa,” solia dir. Aquesta frase em ressona profundament, convidant-me a preguntar-me: què significa, en realitat, sentir-se jove en un món que sovint ens defineix pel nombre d’anys que hem viscut?

Quan, amb 45 anys, em vaig veure obligat a jubilar-me a causa d’una malaltia degenerativa, vaig sentir que la vida m’havia pres alguna cosa essencial. La vulnerabilitat em pesava com si fos un mur que no podia escalar. Durant un temps, vaig pensar que les limitacions físiques m’havien guanyat la partida. Però un dia, sota el sol d’un matí qualsevol, vaig descobrir que la llum no ve de fora, sinó de dins.

Cada matí, si el cos em permet fer 175 passes fins a la cafeteria sota casa, tinc l’oportunitat de compartir un racó de bon cafè amb en Jaume i en Josep Maria, dos homes jubilats que han viscut amb passió. En aquestes estones, he après una lliçó que Maria Branyas també defensava: la joventut no viu a la pell, sinó a l’esperit. 

En Jaume, amb els seus cotxes antics que cuida com si fossin tresors, m’ha ensenyat que allò que estimem ens manté somiant. En Josep Maria, sempre envoltat de les seves netes, m’ha recordat que l’amor és la força més poderosa que existeix. Entre tasses de cafè i rialles sinceres, vaig comprendre que la vida no es tracta de tenir més força, sinó de tenir més entusiasme.

Aquesta passió la veig cada dia en el meu pare. Amb 78 anys, parla amb il·lusió de plantar arbres que potser no veurà mai en la seva plenitud. Però no importa, el gest no és per ell, sinó per qui vindrà després. Cada vegada que el veig amb les mans a la terra, penso: aquí hi ha l’autèntica joventut. I mentre el miro, recordo a la mare, que no necessita arbres per sembrar vida. Ella ho fa amb cada paraula, cada abraçada, cada somriure. El veritable llegat no és la grandesa de les nostres accions, sinó com aquestes afecten els altres.

L’edat és relativa. Les arrugues poden deixar marques al rostre, però són les línies del cor les que expliquen qui som. El que ens defineix no són els anys, sinó la manera com triem viure’ls. Quan miro en Jaume, en Josep Maria, el pare o la mare, no veig persones grans: veig ànimes plenes de llum, que brillen amb cada paraula i amb cada somni que encara cultiven amb cura. Ells són el recordatori viu que la vida no es mesura pel temps que hem viscut, sinó per la intensitat amb què ho fem.

I quan els moments de dubte ens envaeixin, quan el pes de les limitacions ens faci vacil·lar, pensem en tots ells. Pensem en tot allò que ens connecta amb l’esperança. La joventut és l’art de creure en demà, però viure amb tota la força del present.

Mai no deixem d’estimar, de crear, de somiar. La joventut no té límits: mentre hi hagi vida, hi ha una flama que es pot encendre.