En defensa del socialisme democràtic

Amb massa freqüència es diu que Hitler va arribar al poder democràticament, gràcies a unes “eleccions lliures”. No és cert. És veritat que va arribar a obtenir 13 milions de vots, però sovint s’oblida que l’esquerra unida va tenir 14,5 milions de sufragis... amb dos milions i mig de vots la dreta, diguem-ne, tradicional decidia. I els llibres d’història recorden quin va ser el resultat (espantós) de la seva decisió.

Van arribar a un acord amb Hitler per fer-lo canceller per evitar, segons van dir, ‘l’amenaça roja’, van permetre que obrís els primers camps de concentració i després van votar l’anomenada ‘llei habilitant’ (només els diputats socialistes que encara no havien estat assassinats van votar en contra) que va permetre als nazis derogar les garanties constitucionals i acabar amb la democràcia. I després la persecució dels ‘immigrants’ i de qualsevol opositor, i després l’odi als estigmatitzats com a ‘diferents’, i després una guerra imperialista d’annexió de territoris i d’extermini... resultat, uns 52 milions de morts.

D’aquí a uns dies hi haurà eleccions generals a Alemanya. L’extrema dreta hereva directa del nazisme va segona a les enquestes. No estem l’any 1933, estem a la Unió Europea, hi ha un dret internacional... però sí que tornem a escoltar novament el discurs de l’odi: odi als immigrants, odi a allò que l’extrema dreta anomena ‘la ideologia de gènere’ –per la resta del món, feminisme–, odi al considerat ‘diferent’. I, novament, una part de la ciutadania sembla comprar aquest discurs, amb la mateixa musiqueta de sectarisme i d’exclusió.

No passa tan sols a Alemanya, és un moment convuls a escala mundial. Fa uns mesos el senyor Milei va presidir una reunió ultra a Espanya i davant d’un públic entregat va dir coses que si no estiguessin gravades semblaria impossible que s’haguessin pronunciat mai. Coses del tipus: «el que els socialistes anomenen justícia social és, en realitat, robar als rics», «el mercat d’òrgans (puntualitzo jo, d’òrgans humans) és un mercat més», i així tot. Responent a una periodista va etzibar: «em diu que l’empresa X contamina, on està el problema?»

I és precisament quan sento aquestes barbaritats quan em sento amb més força moral per defensar els valors del socialisme democràtic. Quan defenso que cal més Europa, més socialdemocràcia, més acords i més pactes de progrés.

Sí, sí, ja sé que alguns perfils d’Internet i de les fabuloses xarxes socials diuen que ‘la culpa de tot’ és del que anomenen ‘l’esquerra woke’. I no és que negui que l’esquerra i, en concret, el socialisme ha comès errors o que té contradiccions o mancances. Al contrari, hem de ser el màxim d’autoexigents amb nosaltres mateixos.

Però amb els errors i les contradiccions hem de dir que en aquest país hi ha una sanitat pública, i una educació pública, i un sistema públic de pensions, i uns drets socials desenvolupats, i unes llibertats constitucionals garantides, i que tot això és directament conseqüència de l’obra de Governs socialistes. 

I si algú no em creu que recordi, per exemple, que va passar quan un executiu socialista va aprovar una llei general de sanitat pública (és a dir, la llei d’on surt el model de sanitat pública actual). Que recordi què va dir la dreta aleshores? Doncs Alianza Popular, actual Partido Popular, va sortir en tromba afirmant que això era ‘insostenible’ i que implicaria ‘el deteriorament de l’economia’... i l’arribada de les set plagues d’Egipte. Us sona el discurs apocalíptic, oi?

Per tant, em dirigeixo sobretot a la gent jove: és més important que mai reforçar els valors democràtics de l’esquerra per fer front a l’auge ultra, i mai fer el joc a l’extrema dreta. És més important ara que fa 10 o 15 anys. El vostre futur immediat també està en joc...

Acabo com començava. El 1933 la dreta va decidir contemporitzar amb els nazis per barrar el pas a les forces d’esquerra, obrint així les portes de la barbàrie. En aquests moments, ara mateix, no hi ha marge per l’equidistància. Què vol fer el PP? Està favor de la tradició de la democràcia cristiana que des del 1945 s’ha negat sempre a pactar amb els ultres? O creu també, com el senyor Milei, que la justícia social (per exemple, apujar el salari mínim dels treballadors i treballadores) és ‘robar als rics.’ Aquesta és la qüestió...

Nosaltres no cal dir-ho, ho tenim claríssim.