Tàctica-estratègia
No és que tingui vocació de lingüista, però certament la invasió quotidiana de nous conceptes que ens arriben, crec que necessitaria clarificacions, almenys en el sentit de comprendre el que volen dir els mateixos, no sigui que tot formi part d’un ‘marc de confusió’ que el que ens garanteix és una realitat cada cop més manipulada.
Un punt a valorar, en el moment que vivim, és si realment, en una part dels ‘poders’, existeix una ‘estratègia’ meditada per dissenyar un futur millor, per una societat farta de paraules i a l’espera d’uns fets que no acaben de produir-se, o bé assistim a un exercici de ‘tàctica’ puntual per ‘anar passant’ i allargant, no sé ben bé el que, que no sigui mantenir els paràmetres vigents.
És evident que en l’àmbit familiar i personal existeixen objectius puntuals, el que realment es fa difícil és ‘pensar en el futur’ com fórmula de subsistència i previsió, per tant, sembla lògic que el que prima és la ‘tàctica puntual’ per trobar respostes en cada moment, però en cap cas són capaços de fixar anhels i la manera de conquerir-los en el temps.
Aquesta manera de fer generalitzada, deixa de costat un altre punt a valorar, en la seva justa mesura, com és que si el «demà és avui a la tarda», no cal fer cap esforç, ni sacrifici per conquerir no sé què de futur.
Si passem del tema més intens com són les grans decisions com país, podem comprovar que la cosa encara és més extrema, doncs s’ha d’afegir, a la manca de previsió, els canvis d’opinió repetitius que fan impossible veure l’existència d’una ‘estratègia’ que ens permeti assolir fites que se’ns poden vendre avui, però que queden invalidades demà, amb el que això comporta d’insatisfacció generalitzada, manca de credibilitat i allunyament de referències que queden difuminades en ‘el món de la teoria’ però, en cap cas, de la necessitat pràctica.
En el món de l’esport sembla que també el que prima són les ‘tàctiques’ que permeten guanyar partits, però que s’allunyen de la mateixa necessitat de previsió, amb el que això suposa de manca de rigor amb administracions socials, properes al fracàs permanent, però que es maquilla amb resultats puntuals, més o menys exitosos.
A més, la mateixa realitat global, també ens trasllada a aquest marc d’insatisfacció compartida, on les decisions de tercers són les que marquen el que passarà, amb una evidència, que la globalitat torna a ser el denominador comú de qualsevol manera de fer; fins i tot, a efectes pràctics, podem observar que canvis en els països més poderosos, condicionaran la nostra viabilitat fins a cotes insospitades.
Tampoc oblidem en aquest marc de ‘provisionalitat assentada’ les altres variables més sofisticades que indirectament fan la seva feina i on ‘la intel·ligència artificial’ només és la primera visió d’un iceberg que el que vol és el nostre sotmetiment, sense límits, on se’ns ven el progrés com garantia de no sé què.
Podem constatar que les meves reflexions no són pas optimistes, però en tot cas, si formen part d’una objectivitat evident, a la que veig poques alternatives, perquè el que tinc clar és que, malgrat l’existència de ‘bones tàctiques’, quelcom aplica una ‘estratègia’ que ens conduirà, aviat, cap a un model, del qual serà impossible fugir, i del que formarem part, sense cap alternativa al respecte.
No sé si la meva anàlisi és fonamentada, o és un dubte elevat a la més alta potència, però el que és innegable és que, a poc a poc, ens dirigeix cap a un concepte futbolístic, com el ‘partit a partit’ que ens dominarà de manera infinita, sense possibilitats de canvi.