Falten recursos per la sanitat catalana?

És clar que, durant un esdeveniment imprevisible com la pandèmia del covid-19, amb un augment inesperat d’ingressos hospitalaris, la sanitat catalana -igual que totes les del món- es va desbordar. Era normal perquè no es podia preveure. Però que, en una situació quotidiana, la sanitat catalana també estigui desbordada i hi hagi llistes d’espera de mesos, no hauria de ser normal.

D’això no en som conscients o no ens molesta massa més enllà de la incomoditat d’haver d’esperar molt per accedir a un especialista, a un tractament o a una prova, però quan el cas és d’urgència, sí podem sentir molta impotència i molta ràbia.

El nostre sistema sanitari és molt bo sobre el paper, perquè ofereix cobertura universal, a diferència d’altres sistemes, com l’alemany o l’holandès que funcionen amb mútues privades que donen un «servei públic». El nostre sistema té un enfocament socialment més just i en podem estar cofois des d’aquesta vessant, però no tant per la dotació econòmica que administra, perquè no aconsegueix de proporcionar un servei de la màxima qualitat i amb la màxima rapidesa per a tothom.

Fa poc un familiar estimat de Girona ha tingut un càncer que ha evolucionat molt de pressa i l’operació, catalogada com a urgent, ha trigat un mes a arribar perquè el sistema estava desbordat. Llavors ja ha sigut massa tard. El càncer s’havia estès massa i no s’ha pogut fer res malgrat que s’han intentat diverses solucions. Això no pot passar. No ho podem permetre. La societat catalana produeix prou diners perquè un cas així, com tants d’altres, pugui tenir una atenció immediata que garanteixi les màximes possibilitats de curar-se. Cal puntualitzar que l’atenció del personal sanitari ha estat fantàstica, cosa que posa de manifest que, malgrat la infrafinanciació, la vocació dels treballadors sanitaris és digne d’elogi.

Cal que els motius que provoquen aquestes demores imperdonables s’abordin amb profunditat i se solucionin. Cal disposar dels diners necessaris per donar una atenció sanitària el més adequada possible a tothom. No podem permetre que es deixi alguns pacients al marge.

I com es pot explicar que Catalunya tingui infrafinançament de la sanitat i d’altres camps també, si la societat catalana és de les que paga més impostos propis? És que els diners s’administren malament? És que es malgasten en camps no prioritaris? O és que els diners desapareixen? Potser hi ha alguna petita part dels diners que poden tenir aquests destins, però en gran mesura, el que explica aquests alts impostos propis és que intenten de compensar -tot i que no ho aconsegueixen- un dèficit fiscal de proporcions enormes que dessagna la societat catalana traslladant aquest flux cap a l’Estat espanyol: 21.982 milions el 2021, un 9,8% del PIB. I aquest drenatge salvatge té lloc any rere any des de fa centenars d’anys.

I, tot i que, segons qui governi la Generalitat, es dedica una mica més o una mica menys a la sanitat traient-t’ho d’altres partides, el forat que deixa el dèficit fiscal esdevé insalvable malgrat l’esforç en eficiència que es copsa a nivell administratiu i sanitari. No és una qüestió de capacitat, sinó d’una manca crònica del pressupost necessari.

És imperatiu corregir-ho! És inacceptable ser una societat dinàmica que genera recursos suficients, amb àmplies capes de la societat amb moltíssimes necessitats, i no poder garantir una atenció sanitària a tots els seus habitants al més alt nivell possible. La fal·làcia que Catalunya és rica -sí, és cert que genera riquesa- no pot amagar que som una societat que, amb l’actual situació, no som capaços de garantir un nivell de vida digna a tothom que no es pugui pagar de la butxaca uns serveis privats.