Com fer habitatge fàcil i ràpid
Legislar bé és inversament proporcional al nombre de Lleis que un Parlament aprova en un curs. I presumir d’haver aprovat no sé quantes Lleis, francament, és de pena. La bombolla legislativa és superlativa. Pandèmica com la bombolla immobiliària. I en èpoques de males idees, les Lleis ÒMNIBUS o lleis GUAGUA són la medecina que resol tot el mal legislat. Algú s’ha parat a pensar quan han aparegut les Lleis Òmnibus? Doncs això: un autobús atrotinat per anar de viatge on cap de tot. Jo les anomenaria les Lleis ‘CALSAS’ altrament dites “Calaix de sastre” perquè resolen totes els nyaps legislatius, que no són pocs.
I parlant de nyaps legislatius els parlaré de l’habitatge. Es tracta de la matèria més mal hiperregulada del món, almenys a Catalunya. I algunes dosis de simplicitat burocràtica no ens anirien gens malament.
Un habitatge és un ENS que és habitatge perquè reuneix unes condicions d’habitabilitat. No estaria malament pensar que podria ser una gran capsa de sabates, un edifici, un local, una nau, una ermita o un talaiot de pedres. Es diu habitatge perquè s’hi pot habitar amb unes condicions higièniques permanents, i raonables. La peremptorietat física o urbanística de la “cosa” denominada habitatge és una altra guerra. Un habitatge pot ser local, església o magatzem alhora. Per què a l’habitatge li exigim la immobilitat de ser habitatge i només habitatge?
Fer molts habitatges no necessàriament vol dir construir molts habitatges. És molt més intel·ligent habilitar o rehabilitar espais existents abandonats que un estúpid planejament urbanístic no els permet ser habitatges. Ja siguin magatzems, locals, semisoterranis, oficines, autobusos, esglésies, estacions abandonades, barraques de pagès i altres andròmines físiques. L’etiqueta habitatge sembla que torna idiotes a tots, i la semàntica polaritza les idees decimonòniques sobre determinats estils formes de construcció inamovibles. Quan siguem capaços d’entendre que sota la pell d’una construcció hi poden conviure molts usos simultanis, podrem entendre que un local comercial pot ser habitatge o botiga alhora i que no passa res. O que un magatzem pot tenir una activitat i més d’un habitatge. O una barraca de pagès pot ser habitatge.
Habitatge és un concepte semàntic que implica habitabilitat permanent i això vol dir que tingui aigua, llum, clavegueres, telecomunicacions (no necessàriament de companyia). Vol dir una bona ventilació i unes condicions d’il·luminació, de qualitat d’aire i de peces o espais interns, que en el més simple dels casos és una sala-cuina menjador (EMC) on es pot encabir una habitació; una cambra higiènica, un espai de rentar i de magatzematge. Això, el Decret actual d’Habitabilitat 141/2012 (mal parit de nassos) diu que són 36 m², o 20 m² en habitatges existents.
Per tant, fer habitatges no vol dir generar dinosaures edificats que el registre de la propietat etiqueta com a tals habitatges. Vol dir aprofitar espais existents per dotar-los d’habitabilitat, permanent o temporal o tota hòstia.
No som conscients que en un país on viuen una mitjana de 2,5 persones per llar no es necessiten habitatges de 3 i 4 dormitoris i les estructures familiars, tendents a la monoparentalitat impliquen habitatges petits, o petits agrupables.
Aleshores, per quins set sous els Ajuntaments sobreregulen i s’emparren a fer normatives municipals que demanen habitatges de més de 60 m²? Això no fa res més que encarir l’habitatge necessari i mínim.
De qui és culpa? Construir habitatges grans que no es poden pagar no és decisió d’arquitectes ni promotors. Ho han propiciat els mateixos Ajuntaments per motius que potser no poden dir i ratllarien aspectes morals. Per tant, no ens enganyem: la trampa de l’habitatge és la mateixa administració que legisla malament, tard i a deshora i amb pseudoexperts que no la toquen gaire bé.
L’habitatge ha de ser ràpid i acord a les necessitats i l’urbanisme ha de preveure aquesta ràpida maniobrabilitat que ara no sap donar. Els POUM’s són monstres rígids que tarden anys a ser aprovats. I qui redacta POUM’s no en sap ni cinc de fer planejament flexible amb claus urbanístiques que permetin múltiples usos alhora i habitatge d’emergència. Una rigidesa pròpia d’estructures arcaiques que no poden fer anar un país.
En aquesta conjuntura de camins i interessos, proclamo a cel obert que cal liberalitzar els usos dels edificis per permetre-hi a dins habitatges, de forma genèrica o sumada als usos existents. I especialment els usos de les plantes baixes, que han de ser liberalitzats.
Només cal sumar edificis en desús o abandonats a Espanya tirant d’hemeroteques, IDESCAT o INE per veure que, més enllà dels 3.828.307 habitatges buits, fa feredat pensar que no sabem quants edificis tenim buits a Espanya que no són habitatges i podrien albergar-ne. I molts d’ells, són edificis públics.
Com a cloenda, he de dir que em va fer riure veure la notícia de què la Generalitat farà 14.851 nous habitatges socials en 20 anys per resoldre aquesta crisi. Això són 743 habitatges per any. Algú es creu que en 20 anys subsistirà aquesta crisi? O serà més greu? I és que cada dia tinc més clar que un país com Catalunya no pot funcionar de vuit a tres. Prenguin nota senyors de la Política Paleolítica.