«El somni de ser Miss no és només per a primes, també el podem viure les grassonetes»

—La seva aventura amb Miss Curvys va començar amb un ‘I per què no’.

—Sí, jo estava mirant la tele i vaig veure que a Callejeros Viajeros parlaven del certamen nacional i em va cridar l’atenció. Vaig buscar-ho a Facebook i els vaig enviar un missatge preguntant què calia per presentar-se. Em van dir que a Tarragona no feien càstings perquè mai s’hi havia presentat ningú. Em vaig decidir, però aquell any em casava, així que no va ser fins al següent que m’hi vaig presentar.

—Quins requisits es demanen?

—Cal ser major de 18 anys i menor de 42 i tenir una talla a partir de la 44 o mesurar més de 100 centímetres de malucs.

—Miss Curvys és un concurs de bellesa?

—Sí, igual que el Miss Espanya de tota la vida, però amb talles grans. Es valoren les mateixes coses, com Elegància, Popularitat, Passarel·la, etc.

—Quins creu que són els seus punts forts?

—La veritat és que no estava preparada per això, m’hi he ficat de cap i ara m’he adonat de la magnitud que té. Sempre he sigut una noia grassoneta, però he tingut molt poca vergonya i molts pocs complexes. Tinc l’autoestima bastant alta i penso que això és un punt a favor, perquè el que sents és el que reflecteixes, així que el meu punt fort és la seguretat que tinc en mi mateixa.

—Com valora l’existència de certamens com aquest?

—Estem acostumats a veure a la passarel·la a nenes primes, i fins fa pocs anys amb anorèxia evident. Avui dia això no es veu tant, però tampoc es visibilitza la dona normal. Al carrer no totes les dones fan una 38. Hi ha dones que fan la 44 i dones que fan la 50. I totes són maques. Per a mi, aquest concurs és una reivindicació de que som maques i que també tenim dret a tenir roba maca i que se’ns vegi. A la tele, a les revistes i a les passarel·les, només es veuen noies primetes, i nosaltres també existim.

—L’oferta de moda ja s’ha posat al dia amb aquesta qüestió?

—Quan jo tenia 12 anys, i ara en tinc 32, em costava molt trobar roba. Havia de vestir de dona gran i recordo molts plors. A més, això et pot portar a sentir vergonya o molts complexes. Avui en dia costa una mica menys, però només una mica. Pots comprar un pantaló de la talla 38 per 10 o 15 euros, però les talles més grans en poden valer 40. Comença a haver més oferta, però s’ha de pagar més cara. Ara per ara només hi ha talles grans a Mango i H&M, però a Zara, Bershka, etc. no t’hi pots acostar. Jo vaig començar a fer dieta i vaig perdre 17 quilos. Al principi vaig anar a buscar roba d’esport per anar al gimnàs i em vaig trobar que, malles sí que n’hi havia, de les negres de tota la vida, però les samarretes tècniques arribaven fins a la L. Surts plorant i enfadada amb el sistema.

—Ara que ha entrat en aquest món, se’l planteja com una sortida professional?

—Ara he començat a rebre ofertes per fer catàlegs de talles grans. No ho havia pensat, imaginava que seria una experiència i que es quedaria allà. Però començo a fer cosetes, potser no per viure d’això, però la meva intenció és portar la delegació de Miss Curvys a Tarragona i fer càstings a les comarques per treure una representant per portar al nacional, i que hi hagi continuïtat a la demarcació, perquè hi ha nenes molt maques, aquí també.

—Què els diria, a aquestes noies que potser estan llegint aquesta entrevista?

—Els diria que és una experiència molt maca, que ajuda molt a apujar l’autoestima i que permet viure per dins el món de la moda, dels perruquers, estilistes, maquilladors… També val la pena per la companyonia i pel fet de conèixer altres noies que també tenen complexes i lluiten per fer-los fora. Ara, l’1 de desembre, començarem a fer càstings. A la pàgina de Facebook de Miss Curvys International Tarragona hi ha la informació. Els diria que no s’ho perdin, que s’apuntin i lluitin, que aquest somni no és només per a primes, també el podem viure les grassonetes.