«Vam passar del punk al pop a base de penitència, fent versions de Nino Bravo i Rosario»

Onze cançons a mig camí entre la llum i la foscor donen lloc a Diumenges, primer disc de la banda barcelonina PinkPoni –Quim Coll, Enric López, Ferran Esteve, José Manuel Duran i Txame– que aquest dijous 28 d’abril (Absenta, 23h, entrada lliure) fa aturada al Baix Camp.

—D’on sorgeix el projecte PinkPoni? Per què un poni rosa?

—Quim Coll: Tot surt d’una iniciativa del Txame, el cantant, que en un moment de la vida trenca amb el passat punk per fer cançons d’autor. Topa amb mi i amb l’Enric i vestim els temes amb un so particular de banda, pop.

—Enric López: El nom parteix de la filla del Txame, que va perdre un globus amb forma de poni rosa i, del disgust, l’única cosa que volia que li portessin els Reis aquell Nadal era un poni. En tenim un al local d’assaig i, com a broma, mostra la part femenina del grup. Era el pas del punk al pink.

—I de quina manera s’inicia aquest trajecte? Com el viuen?

—E.L.: Venim de llocs diferents, de bandes diverses, i vam confluir en un projecte que ens atreia. De la barreja de gustos i sensibilitats diferents és el so PinkPoni.

—Q.C.: També hi va haver un procés que vam obligar el Txame a fer la penitència. Teníem un format diferent, un trio, i tocàvem cançons antigues d’ell combinades amb versions de Jarabe de Palo, Rosario Flores. En lloc d’anar a cop de fuet, vam anar a base de Nino Bravo.

—Es fa complicat, a l’hora de formar la banda, l’encaix de les diferents personalitats?

—E.L.: Sí i no. Hi ha un component que ve d’haver de posar d’acord caràcters diferents i molt marcats, a una certa edat, i que posa un punt de dificultat. Però és fàcil madurar i consensuar les coses, cedir cadascú una part del que li agradaria en pro d’un resultat òptim. I segur que, individualment, les influències musicals ens portarien a un altre lloc.

—Els temes parlen d’«històries reals nascudes de sentiments».

—E.L.: Són històries reals perquè són quotidianes i, com a reals, han de ser també nascudes dels sentiments. No inventen, aporten un punt de vista personal des d’on expliquen coses mundanes.

—Les lletres tenen una càrrega poètica important. Fins a quin punt són la base de les cançons?

—Q.C.: Són el punt de partida. El Txame, a casa seva amb la seva guitarra, fa l’esborrany de la cançó i nosaltres treballem les estructures, el so, respectant una mica el sentit i la història.

—E.L.: Li donem importància i per això corre la definició del pop d’autor, perquè pensàvem que era un projecte en el qual la lletra tenia un espai reivindicat pel propi autor i que enteníem com a interessant. Volíem un equilibri.

—També n‘hi ha una en castellà, precisament Poni rosa. Per què?

—Q.C.: Hem intentat respectar diverses coses. El Txame, en l’etapa punk, cantava en castellà i no hem volgut renegar perquè també és present l’idioma. A més, aquesta és la cançó que tanca els concerts, la més festiva, la que més fàcilment connecta.

—E.L.: La llengua és important. Tots els membres vivim en català, però el castellà forma part de tots els àmbits. També ens podria haver sortit un tema en anglès.

—Quina és la fórmula per assegurar que un tema sigui bo?

—Q.C.: Que t’agradi. Més enllà d’això, és un misteri. Hi ha grups rellevants que han fet moltes cançons i les que transcendeixen són dos o tres perquè misteriosament arriben més. Si sabéssim la fórmula, seria una merda perquè tothom tindria hits.

—E.L.: El pas del temps les posa al seu lloc, la perspectiva.

—Què tenen els Diumenges?

—E.L.: És un dia de la setmana que recull l’esperit del disc. Diumenge t’aixeques i el dia és fantàstic fins a la tarda, que la cosa comença la davallada. S’acosta dilluns. Aquest cicle simbolitza el propi treball en ell mateix.

—Com veuen l’escena pop en català? S’hi senten inclosos?

—Q.C.: Prou farcidet.

—E.L.: Però és un moment interessant perquè han sortit molts bons músics, hem après com a societat a fer una música de més qualitat. Evidentment que estem a dins, perquè existim aquí.