«Els psicòlegs diuen que no ens hem d'endur el patiment a casa, però costa»

— Quin és el perfil de voluntaris que hi ha a l’associació?

— C.V: Ara mateix som un grup d’unes 15 persones, generalment dones d’entre 50 i 70 anys, tot i que també tenim algun home.

— Què els va motivar a realitzar aquest tipus de voluntariat?

— E.A: Sempre he fet molt de voluntariat, en total porto uns 35 anys. Ja era voluntària a Tortosa amb l’Associació Espanyola contar el Càncer. Quan es va formar el voluntariat oncològic a Reus de seguida m’hi vaig apuntar. Ens omple molt.

— Principalment, quines són les tasques que duen a terme?

— C.V: Sobretot fem acompanyament. Ens estem estones amb el malalt, l’ajudem a treure diners, els acompanyem a quimioteràpia o radioteràpia, a les visites amb el metge, etc. A vegades també fem suport a la persona que el vetlla més que al malalt en si, que ja es troba en un estat avançat de la malaltia.

— El voluntariat oncològic dey ser una tasca molt dura i que comporta una gran maduresa.

— C.V: Sí. Un no pot ser voluntari oncològic així com així. Tots hem hagut de fer cursos especialitzats amb metges, psicòlegs, infermers, etc. Hem d’entendre molt bé la psicologia del malalt per poder-lo ajudar i acompanyar. N’hi ha que no volen parlar, que no volen que els ajudis. Hi ha casos per tot.

— Alguna vegada han notat que se’ls feia massa dur aguantar aquestes situacions?

— E.A: A vegades quedem una mica tocades. Els psicòlegs ens diuen que no ens ho hem d’endur a casa, però a vegades no ho pots evitar. Hem fet molts amics; malalts amb els quals hem estat un o dos anys i ara ja no hi són. Alguns ens han estimat i els hem estimat molt.

— Amb tots aquests anys, s’han trobat amb casos complicats de treballar-hi?

— C.V: Sí, hi ha de tot. Vam tenir un noi que pràcticament no parlava. De tant en tant li feies una pregunta o li deies alguna cosa i responia, tornaves a callar i al cap d’una estona li tornaves a dir alguna cosa. Sols li agafava la mà però estava molt content de veure’m i quan entrava a l’habitació sempre somreia. Era del Senegal i al final l’hospital li ho va preparar tot per a què el poguessin traslladar al seu país. Al cap de pocs mesos ens va arribar una carta segons ja havia mort.

— Hi ha algun cas que els hagi impactat especialment?

— E.A: Una vegada vam tenir una senyora amb càncer de gola, que no podia parlar. Es deia Dolors i venia d’una família desestructurada. Com no podia parlar, ens escrivia les coses. Quasi al seu final ens va dir que els dies més feliços de la seva vida havien estat a l’hospital.

— Alguna vegada els han refusat l’acompanyament?

— C.V: Algunes persones han passat per moltes coses al llarg de la vida. A vegades anem a donar companyia sense esperar res a canvi i ens diuen que no volen res perquè es pensen que han de pagar pel servei que els oferim i no volen o no s’ho poden permetre.

— Com més pot ajudar la Lliga de forma directa a aquestes persones?

— Ara mateix la Lliga ofereix ajudes econòmiques de 250 euros mensuals a prop d’una vintena de famílies o persones a tota la província que no es poden permetre les despeses mèdiques. A més, fem campanyes solidàries. El pròxim 3 de juny començarem la campanya Acapta, per recol·lectar diners per a la prevenció, investigació contra el càncer i ajuda a les persones que pateixen aquesta malaltia.

Dones amb ungran cor

L’Elena Alba i la Carmen Vidal són voluntàries oncològiques de la Lliga contra el Càncer de les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre. Juntament amb una dotzena de companys ofereixen el servei d’acompanyament a les persones que pateixen un càncer i es troben en els seus últims moments de vida. Es tracta d’una tasca solidària on la maduresa, la força de voluntat i la psicologia són claus a desenvolupar la feina i no dur a sobre una pena i una càrrega innecessàries.