Marta Magrinyà: «Quan estàs al Mercadal i tot comença a petar és una eclosió de sentiments»

—Què suposa per a una reusenca ser la pregonera de Sant Pere?

—Un privilegi, una gran satisfacció i tota una sorpresa perquè no m’ho pensava de cap manera. Estic molt il·lusionada, aquesta és una d’aquelles coses que t’emocionen. Potser penses que et podria arribar quan siguis més gran, quan tinguis tota una trajectòria llarga al darrere. Quan m’ho van proposar, em vaig quedar molt parada.

—Com va arribar la proposta? S’ho va haver de pensar gaire?

—Em va trucar el Carles Pellicer personalment, i allò que fa ell de vegades: «Que saps qui sóc?». Li vaig dir «doncs mira, no», i ara, quan ho explico, tothom s’estranya i em pregunta: «Que no coneixes la veu de l’alcalde?». Sí, però no m’imagino que qualsevol dia em truqui al telèfon fix a les sis de la tarda. El primer que em va venir al cap era que m’anava a demanar que prengués part d’algun consell, que donés el meu punt de vista sobre alguna cosa. Però, pregonera? Em va dir: «Que t’agradaria?». Home, i tant!

—I la primera responsabilitat, el parlament que donarà el tret de sortida a les celebracions.

—A l’altre costat del telèfon, em vaig posar molt vermella. Si m’hagués vist! Avui, el parlament ja el tinc bastant tancat. Li he deixat llegir a la família, a l’entorn més proper i que sabia que em donaria la seva opinió de manera sincera. A l’Ajuntament, el pregoner l’ha d’enviar un parell de dies abans perquè hi ha una persona que s’encarrega del llenguatge de signes i que també se l’ha de preparar. I això és complicat tenint en compte que, com a escriptora, sempre vull canviar una paraula, una coma, sempre trobo algun detall que podria millorar.

—L’any passat, el fotògraf Josep Maria Ribas i Prous va fer un recorregut fotogràfic a través del seu vincle amb les celebracions i amb Reus.

—El meu pregó serà un cant a la vida. És un moment de festa, de celebració de la vida, de l’orgull com a reusenc, l’alegria de ser de Reus. No pensava que fes un moment per altra cosa. Em fa molta il·lusió fer-ho, estar davant de la gent i dir el que sento, és una oportunitat única. És un ambient molt procliu perquè la gent i vol sentir alguna cosa que aixequi l’esperit. Alguns em preguntaven si no pensava aprofitar per enviar un missatge reivindicatiu. No crec que sigui el moment, tampoc.

—Quin és el punt de vista que la professió li ha pogut donar sobre la Festa Major?

—Jo ho lligo molt amb les dues últimes novel·les que he escrit, que han estat ambientades a Reus i que també, d’alguna manera, són un homenatge a la meva ciutat. El que he intentat amb elles és que, al que és reusenc, llegir-les li generi un orgull, aquest enamorament de la seva pròpia ciutat que a tots ens agrada i ens fa estimar-nos allò que és nostre. I podria ser Tarragona, Barcelona o qualsevol altra. Coses emocionants i espectaculars passen a tota arreu, passen també aquí, a Reus, i són meravelloses.

—Vostè que ha escrit tant sobre Reus, què escriuria de la ciutat en aquest moment de l’any?

—Si hagués d’escriure sobre la Festa Major faria una història de les meves, apassionant, en la qual passessin coses extraordinàries en un context de festa, coses inesperades per a la gent. Que aquella alegria que es dóna per Sant Pere fes que les persones fessin coses que no farien normalment. Parlaria d’un vincle màgic entre un esdeveniment i un altre, i com tot plegat desencadena una sèrie de coses. Em sortiria una història apassionant, de qualsevol manera, segur.

—Es presta Sant Pere a la literatura? Com descriuria allò que suposa per als reusencs, per a vostè?

—A la meva família li ha agradat sempre aquest moment i hem estat implicats també d’alguna forma. Seguim anant el dia de Sant Pere a dinar tots junts. A Reus, donem la benvinguda a moltes coses en aquestes dates. Amb Sant Pere comença tot allò que és bo: estar als carrers, el bon temps, l’ambient lúdic, l’anarquia. Sant Joan i Sant Pere ho marquen tot. Ho recordo així des de petita. I l’impacte te’l fa una mica tot, et queden a la retina els colors que fan que això simbolitzi per a tu la felicitat. Quan has tingut la sort de viure-la amb la família, la festa et deixa empremta.

—I l’encesa de la Tronada el Mercadal? Com l’espera?

—El pregó em fa molta il·lusió però encara me’n fa més encendre la Tronada. De petita allò era el que em cridava l’atenció: quan estàs a la plaça i tot comença a petar és una eclosió de sentiments. Encendre-la jo em sembla súper emocionant i m’ha cridat l’atenció sempre. La gent em diu: «No et farà por?» No me n’ha fet mai. Em fico dins la Tronada, em submergeixo dins la festa.

Marta Magrinyà (Reus, 1969) és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Com a escriptora, també és autora de diverses obres de temàtica romàntica i d’intriga ambientades en diferents èpoques i, algunes, vinculades a la ciutat: Esperant bones notícies (2006), amb la qual va obtenir el Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, Terra d’Instints (2007), Madame Sorescu (2009), Llaços Secrets i La Força del vent (2016).