«Prefereixo l'èxit del dia a dia que ser famosa»

M’ha costat anys definir què hi ha darrere dels ulls de la Maite Buenafuente. És una barreja entre un jeroglífic egipci i un còctel de James Bond: un xic de Sofia Loren, una cullereta de Silvana Mangano i tot regat amb Ava Garner. Remoure. Però no, Maite és... Maite, perquè aquestes –tot i ser també actrius– segur que no tenen el seu sentit de l’humor i la seva creativitat (les dives no podrien escriure ni una línia de guió, com fa la reusenca).

Asseguts a un banc d’un parc de Vilafortuny, on viu ara, em trasllado a un Forrest Gump cambrilenc. Primer de tot respondrem a la pregunta «del millón», la que molts s’hauran fet si han arribat a llegir fins aquí: sí, sí, és la germana de l’Andreu. Punt. Seguim. Maite era una nena que volia ser actriu i llevadora. I, curiosament, les dues «aficions» les ha portat endavant. Bé, no exactament, perquè ella va estudiar per ser infermera, no específicament per atendre a paridores. També va formar-se al seu dia en art dramàtic, com podia, perquè –diu sense vergonya– a casa «no sobraven els diners». Però, un bon dia, va deixar l’hospital de Sant Joan de Reus per dedicar-se a l’altra passió: la interpretació, la faràndula, el món de la televisió, de la ràdio, del guió.

Ella seria una dona del Renaixement perquè, coneixent-la, un diria que pot fer qualsevol cosa. Des d’intimidar l’objectiu d’una càmera amb els seus ulls, a ser una dona de negocis. Les dues coses les fa ara. Maite té clar que on es queda és en el món de la interpretació. I tinc la premonició que la veurem molt als escenaris. Ara està il·lusionada amb la seva escola d’actors ubicada al Redessa reusenc, primera i únic centre d’interpretació a la província i que s’està omplint dia a dia de joves –i no tan joves– que volen perdre el respecte a la càmera i aprendre aquest dur i bonic món.

La memòria és efímera, com un pen-drive dels anys noranta, però a la Maite Buenafuente l’hem vist a Poble Nou, a La Riera, a La que se avecina, Homo Zapping... a televisió, però també al cinema: Sonata per a violoncel, Derrangement, transtorno mental, Pas a nivell. Els que pintem canes la recordem també a El Terrat de ràdio, a la SER de Reus, a principis dels anys vuitanta. El mateix Terrat que ella va arrencar amb el germà en aquells llunyans anys noranta.Pocs coneixen en aquest país el món del càsting com ella. De fet, fins i tot ha escrit un llibre amb un títol que reflecteix a la perfecció de què estem parlant: Ya te llamaremos. Maite detecta com faria un hàbil inspector gastronòmic mirant la carta d’un restaurant qui val i qui s’ha de dedicar a una altra cosa. Per arribar a ser algú en aquest mon s’ha de currar: «No existeix la casualitat, es necessita molta tècnica i molt entrenament per aquesta professió».

Una actriu a castings d’actrius

A diferència d’altres directors de càsting (ella ho ha estat de programes televisius, al teatre i fins i tot musicals) ella coneix els dos costats de les sales de càsting: «Ser actriu et fa tenir una comprensió especial i conèixer el que sent l’aspirant».La creativitat és important i ella esperona als seus alumnes que observin el món i que apuntin a una llibreteta les situacions que viuen com espectadores. «En el fons, interpretar és imitar comportaments», diu.Li dic que vaig fer una petita obra de teatre i se’m va oblidar la primera frase després d’assajar desenes de vegades. I em pregunto com ho fan els actors? La resposta ja l’hem dit abans: s’ha d’entrenar, s’ha d’obrir el cervell i, com un esportista, cada vegada costarà menys, com qui aprèn idiomes, instrueix amablement.

La Buenafuente (no diem La Pantoja o La Piquer?) ha decidit fa uns mesos tornar a la ciutat on va néixer. I és una «ganxeta» de soca-rel, perquè no hi ha res més reusenc que haver nascut a la plaça del Mercadal.Li pregunto si anhela la fama, l’èxit. Amb un coneixement filosòfic més ampli que el meu em corregeix: «La fama és que et truqui Almodóvar per una peli, l’èxit és triomfar en el que fas cada dia encara que ningú et conegui».

La ilusió no té edat

No cometré la indiscreció de dir la seva edat, m’estimo més tenir-la com amiga que com enemiga. Cregui’m. Apassionada en tot el que fa: sigui un guió radiofònic o una web sèrie, la seva empenta i il·lusió no ha minvat ni una mica en els 15 anys que fa que la vaig descobrir a aquella cantonada de Bailen amb Còrcega, a Barcelona, on estava la productora. És normal que conegui el món de l’actuació perquè ha estat braç a braç amb Corbacho, Santi Millán, Paz Padilla, David Fernàndez, Edu Soto...no acabaríem.Ara escriu una sitcom, mentre engega el Curs Superior, de tres anys de duració a la seva acadèmia Buenafuente’s Actors. La seva representant de Madrid ja li ha dit que potser se li girarà feina, però ella pot amb tot. Amb il·lusio, com diria l’Artur Mas de Polònia. Tanta, que ja voldria tenir-la Sofia Loren.