«És possible endur-se a casa l'orgull de territori o un moment emotiu inesperat»

—Per què la voluntat de plantejar aquesta onzena edició del Memorimage com un «territori de pioners»?

—Quan es fa un festival, un pot dissenyar les línies mestres però depèn del material que rep, del discurs que permeten construir les pel·lícules quan s’uneixen. El que ha passat és que enguany, la gran quantitat que rebíem sobre el territori tenien una qualitat notable, i vam pensar que valia la pena reivindicar-les.

—Moltes de les peces van néixer en festivals anteriors.

—Els festivals tenen sentit per dos motius: fer que la gent del carrer tingui accés a pel·lícules que d’una altra forma no veuria i perquè són un lloc de trobada de professionals i d’històries. Quan aquestes històries s’han pogut cuinar i donar-se a conèixer es produeix aquesta retroalimentació: el festival difon pel·lícules que s’han gestat al festival. I això és un motiu d’orgull i una mostra de maduresa.

—N’han rebut moltes, aquest 2016? Com ha estat la tria per confeccionar la programació?

—En rebem una trentena llarga, gairebé una quarantena, per un nombre de sessions que és limitat i que presenta unes característiques particulars: han de parlar sobre el territori, no han d’haver estat difoses... N’hi ha que cauen soles perquè no encaixen, algunes que ens hauria agradat tenir però no hem pogut i les que tot ha anat rodat i han acabat formant part de la programació tal com volíem.

—Algunes, com ara Les 7 vides d’Eduard Toda, han aixecat expectació en els últims mesos.

—En aquest cas concret, hauria estat molt estrany no projectar-la. Per la rellevància i per la qualitat, seria un contrasentit que no es pogués veure al Memorimage. S’han unit l’entorn del film i l’èxit que ha tingut i el fet que la pel·lícula encaixa com un guant en la voluntat del festival. En aquest punt, la pel·lícula i nosaltres ens hem trobat.

—D’entre la programació, quina recomanació especial podria destacar el director artístic?

—Una de les coses que em fa més il·lusió en aquesta edició és la cerimònia de cloenda. No és ben bé una pel·lícula sinó un espectacle multimèdia, i representa l’esperit del festival: recuperar la memòria de la ciutat i compartir-la amb la gent. Alguns s’hi reconeixeran, d’altres hi veuran algun conegut i altres sabran com era allà on viuen. I tot ho ha fet un grup de joves de la Casa d’Oficis Mas Carandell, que encara és un motiu més d’il·lusió.

—I quina peça creu que podria sorprendre més el públic?

—La inauguració. Quan se cedeix a un documental sobre vins, com ho és Priorat, potser això porta a pensar si val o no val la pena. La resposta és categòricament que sí. Realment el vi és una excusa per parlar dels pioners del territori que es van posar a fer una cosa que semblava del tot impossible, figuradament treure vi de les pedres.

—Per què és una oportunitat per a la ciutat veure’s reflectida a la pantalla?

—S’ha de lluitar contra la invisibilitat, reivindicar històries que són perfectament dignes i capaces. La idea de repescar aquestes pel·lícules i de retornar-les és de reivindicar les pel·lícules i el públic: que la gent que vingui, s’hi reconegui i se senti orgullosa de la seva terra. D’aquesta feina, mai se’n fa prou. Són actes de reivindicació local.

—Què diria als qui encara no s’han acostat mai al certamen? De quina forma aquest pot enganxar un públic no iniciat?

—Quan es planteja un festival basat en documentals, hi ha gent que encara els associa a un discurs caracteritzat per ser extremadament didàctic i poc atractiu. Que es treguin això del cap. A mi no m’agraden les pel·lícules avorrides i no n’he programat cap que consideri així.

—Què se’n pot endur, l’espectador, de les projeccions?

—Al Memorimage parlem d’històries apassionants, commovedores, que permetran al públic veure les coses d’una altra perspectiva. Jo diria: «Vingui vostè, perquè li garantim una estona entretinguda i és possible que també s’endugui a casa alguna cosa més: aquest orgull de territori o un moment emotiu inesperat».