«El 'boom' del Priorat s'havia d'explicar a través de les emocions»

—Com sorgeix la idea de fer un documental sobre el Priorat?

—TF: Tenia una lleugera idea sobre el Priorat vinícola. No tinc record d’haver-hi anat mai, i em vaig quedar impactat, com li pot passar a molta gent. Quan vaig veure el paisatge i em van explicar la història ens vam endinsar.

—I en aquell moment apareix el prioratí, en Toni.

—T.O: Em fan una primera entrevista com a persona de la comarca. Al final acabo sent coguionista; la crossa local. Tenia clar que per molt que s’hagi escrit sobre el Priorat en premsa, no s’havia aprofundit en televisió o cine en què va passar fa 25 anys per saber per què passa del vagó de cua Catalunya a la referència vinícola internacional.

—La història que expliquen és la dels Barbier o els Palacios.

—T.F: És cert que hi ha aquests cinc personatges que arriben de fora però això succeeix en un context on la comarca ja està buscant la manera de frenar la caiguda del pou on estava immersa i coincideix amb la creació de l’Escola d’Enologia de Falset. Volíem anar més allà dels Barbier o Palacios.

—Aprofundir fins a quin punt?

—T.O: El documental li dóna un component per entendre sentimentalment què passava i la història humana profunda dels que van aconseguir fer el canvi. L’èxit del Priorat també es deu a una història que internacionalment té molta pegada.

—Un camí que no va ser senzill.

—T.O: 25 anys després pots tenir la sensació que el boom del Priorat va ser senzill, però hi ha episodis que demostren la duresa i com els Palacios i altres van estar a punt de llançar la tovallola.

—T.F: El documental busca arribar al màxim nombre d’espectadors tant a nivell català com internacional, el qual queda força reduït a determinats cercles. Una persona de Nova York que consumeix vins de Palacios no sap com van anar les primeres collites i com la gent va patir. És una història molt èpica.

—Parlem d’algunes d’aquestes històries del boom que apareixen en el documental.

—T.F: Una és quan Robert Parker s’interessa pels vins de Priorat i els comença a incloure a la llista. Ells mateixos es sorprenen sense saber qui és Parker! Un altre que hem recuperat amb imatges d’arxiu és quan la sala Christie’s de Nova York al 1999 subhasta un lot de Palacios per un preu molt elevat. O quan Barbier a la primera collita diu que el viu s’ha de vendre a 4.500 pessetes, que era un preu desorbitat per l’època, i ningú els hi fa cas, i ell decideix anar-se’n a veure el somelier més important del món a París. Hem ficcionat aquest procés.

—T.O: És curiós com quan volien vendre els vins a Catalunya aquests vins per 4.500 pessetes els volien fer fora –i que ells reconeixien que no era normal– .

—El documental, però, vol donar veu a la gent anònima.

—T.O: Parla també de cellers com el d’Escaladei que al 1974 havia començat a fer vins moderns del Priorat. I també dels pagesos que havien resistit i aguantat les vinyes velles de les quals després se n’ha acabat fent grans vins. El treball que presentem va més enllà d’aquests cinc noms. És un relat on hi apareixen pagesos, productors de tota la vida, gent gran.

—Què els ha sorprès més durnant l’enregistrament?

—T.F: La duresa del Priorat. No és una terra amable per l’home. Els primers dies de rodatges canvia la planificació que tens previstes per la ubicació dels pobles. Per fer 10 quilòmetres trigues casi mitja hora o tres quarts! A nivell humà també és complex, és gent que ha patit molt i amb uns caràcters forts, que és una de les coses que m’atrau de la gent de la comarca.

— Està d’acord, Toni?

—T.O: Sense la tenacitat d’una determinada gent no s’entén que la vinya no desaparegués de la comarca. El més fàcil era sortir corrent. Perquè no tenien més aspiracions o perquè sí les tenien, acaba resistint. Els pagesos hi creien fermament en què el producte era irrepetible i era el millor vi del món. Això forja a la pràctica els caràcrers durs dels prioratins.