«La gent recorda la Crolls com una rentadora de qualitat made in Reus»

— Crolls no és un nom que a dia d’avui passi desapercebut.

— Neix entre 1947 i 1948 d’un grup d’emprenedors que dóna nom a la fàbrica: Cañadé, Ruano, Lozano, Llevat i Solé, alguns dels quals amb àmplia trajectòria en el ram del tèxtil o de l’electricitat.

— Una fàbrica de rentadores en plena postguerra. No semblava agosarat?

— Encara hi havia la cartilla de racionamiento i molta precarietat en la vida quotidiana. El producte només es podia adreçar a un àmbit restringit, gent amb possibilitats. La seva vocació, però, va ser sempre expansiva des dels inicis.

— Detalli-ho.

— Van exposar a la II Feria Internacional de Muestras del 1948 i també a la de Barcelona; cercaven transcendir el nivell local. Aviat, però, les coses canvien; un dels socis mor i al cap d’un parell d’anys decideixen vendre la fàbrica i la idea a la família Roger, de Barcelona.

— Què representava aquella fàbrica per Reus?

— Era l’empresa privada més gran. Va assolir un gran nombre de producció. Als 70 en feien 7.000 a l’any i tenien contractades 387 persones. De fet, van arribar a tenir a més de 400 persones. Gent de Reus i comarca. Era una empresa amb molt de prestigi, la gent s’estimava la marca i encara recorda que aquelles rentadores eren de bona qualitat.

— Si més no, als setanta torna a canviar de mans.

— L’any 1976 Crolls s’integra en el grup Orbaiceta, amb seu a Pamplona. Buscaven un finançament adequat al moment econòmic i aquest grup estava fent un pol molt gran amb altres empreses d’electrodomèstics. Cadascuna s’especialitzava en el seu producte, però no hi havia realment una unitat empresarial.

— Eren temps de crisi.

— El mercat era canviant; si no hi havia taxa de reposició d’electrodomèstics es venia menys, i com diu, hi havia crisi. Amb el grup sense invertir, no podia millorar la competitivitat. Van començar els expedients de regulació temporal.

— Vostè relata com la fàbrica es veu amenaçada de tancar.

— El Pla de Reconversió Industrial del PSOE i l’informe McKinsey decideix quines de les empreses en el sector de gamma blanca ha de tancar. Crolls estava a la llista de les que no eren tant competitives i amb menys capacitat de subsistir.

— Com reacciona la ciutat davant de la situació de perill?

— Es convoca un ple extraordinari després de l’estiu per donar suport a què no es tanqui l’empresa. Hi va haver una mobilització amb 600 persones. Fins i tot anuncis fantasma: l’alcalde Borrell va proclamar als quatre vents que hi havia la inversió de l’empresa alemanya Wik Elektro que rescataria els treballadors.

— Maniobra de distracció?

— Va haver-hi converses però els alemanys van desmentir que això s’ajustés a la realitat. Una acció que des del comitè d’empresa creien que era una cortina de fum; de fet, hi havia treballadors més i menys escèptics sobre el tancament.

— I va arribar el temut tancament, l’abril del 1984.

— Es donava el cas que, per exemple, la Diputació Foral de Navarra sí que va posar diners per empreses del grup que estaven en perill, cosa que en el cas català no va ser així, hi va haver poc suport econòmic. Jordi Pujol visità Reus al febrer del 1984 i es comprometé a donar una solució. Borrell li digué que arribava tard. La data de tancament estava prevista per a l’abril.

— Malgrat els canvis de propietat, la fàbrica, però, mai no es va moure de lloc.

— La producció es va fer a Reus, i de fet, n’hi va arribar a haver una altra a Vilanova i la Geltrú, però aquesta no es va integrar en el grup Orbaiceta.

— Fins a quin punt les arrels reusenques de la fàbrica es van mantenir malgrat no estar en mans de socis locals?

— El nom de Reus mai va deixar de publicitar-se. Al 1973 van fer un publireportatge a La Vanguardia on deia Un made in Spain nascut a Reus. La destacaven com la primera rentadora automàtica s’havia fet a Reus, tot i que els Roger no eren d’aquí.