«Morir a Veneçuela fa més mal»

Metges cubans que donen aspirines per curar el càncer, apagades als quiròfans, nadons allotjats a caixes de cartó, dipòsits de cadàvers amb els congeladors espatllats, virus que et maten una setmana després de l’operació, assassins i metges operant a punt de pistola, pacients buscant medicació que no existeix... Podria semblar una sèrie de televisió d’èxit assegurat de no ser perquè aquest és el viu reflex de la Veneçuela d’avui. El que ha fet Humberto Balcázar, periodista de Caracas que va viure en primera persona aquest camí cap als inferns del que va sobreviure, fins i tot a costa de perdre la seva pròpia mare, morta per manca de medicació per a la seva quimioteràpia.

—Tot això és Primer Cielo, Último Infierno?

—I més: el president Maduro afirmant a la televisió que Veneçuela, el país més perillós de l’Amèrica Llatina té una qualitat de vida excel·lent, negant que un 73 per cent de ciutadans ratllen la pobresa, que fan llargues cues als supermercats amb cartilles de racionament (com a la postguerra espanyola), mentre els nens cacen coloms i gats per menjar-se’ls.

—Quina és la missió d’aquest llibre?

—Explicar una veritat que actualment està passant a un dels països més rics en recursos del món. Contar la realitat d’un país on la gent mor per manca de medicaments i d’hospitals públics òptims per tractar casos d’Urgència.

—I què pretén?

—Captar l’atenció de la gent i fer que molts deixin de fer els ulls grossos davant un problema de crisi humanitària. Avui en dia, mentre anem a cars concerts, mengem al carrer i gastem diners, a molts se’ls oblida que hi ha persones que necessiten ajuda, que criden a tot pulmó una necessitat davant el món i no obstant això, no són escoltats.

—D’on ha sortit la història?

—És una història que vaig viure en carn pròpia fa alguns anys. Aquest és un problema que ve penjant d’una soga des de fa molt de temps i ara ha rebentat per la part més prima. Està escrita en primera persona, des de la mateixa gent que pateix aquesta crisi.

—Escriure aquest llibre era una necessitat?

—Més que contar, era una càrrega que duia des de feia molt de temps a sobre. Vaig perdre a la meva mare per medicaments contra el càncer que mai van arribar, davant la impotència de no poder fer res. Ella sempre ha estat vivint dins meu i, d’alguna manera, havia de drenar aquest sentiment. Avui en dia sento que m’he tret un pes de sobre i, potser no solucionaré la crisi humanitària per la qual passa Veneçuela, però sí que és una novel·la que es fa ressò del que està passant. El món s’ha d’assabentar.

—Per què creu que el lector ha de llegir el teu llibre?

—Espero que la gent reaccioni i prengui consciència. Estem parlant de nens nounats col·locats a capses de cartó en condicions summament precàries, de persones morint de pobresa. No podem continuar fent els ulls grossos davant els problemes que estan passant al món. S’ha de fer quelcom. El lector ho ha de llegir per què entre tanta podridura sempre hi ha un missatge d’esperança, que per més difícil que sigui un problema sempre s’ha de ser positiu. És un llibre per a persones de qualsevol nacionalitat, estic segur que els farà comparar la seva vida amb la dels veneçolans i valorar el que tenen, que potser és pitjor, però sempre se surt cap endavant.

—A la sinopsi del seu llibre he vist una dedicatòria al seu país. Me la repeteix?

—Una cançó d’amor a la Veneçuela que vaig conèixer de nen, la terra més formosa del món i que ara llangueix en un llarg malson sota els dominis del chavisme, a una malaltia ferotge i malvada, tal vegada, sense cura.

—Pocs el coneixeran, expliqui’m alguna cosa de vostè?

—Sóc un veneçolà que viu a Barcelona des de fa dos anys. De nen vaig publicar els primers contes infantils a revistes i diaris de Caracas. Vaig estudiar Comunicació Social i el 2014 vaig viatjar a Espanya per cursar Literatura i cinema, però el Govern del meu país no va aprovar l’adquisició de divises per no considerar-les carreres prioritàries.

—Què en pensa del govern veneçolà?

—Un govern que no cuidi la salut dels ciutadans i que no asseguri la seva supervivència és un govern de lladres. I aquest llibre és el meu crit, la meva denúncia, però també una cançó fúnebre i lamentosa. Aquesta novel·la és un homenatge a les persones que, com la meva mare, Ana Balcázar, van morir.

Pot seguir veient les notícies a la tele, o anar el dia 15 de desembre, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus a conèixer amb la veu de Balcázar, què és Veneçuela ara.