Pare, pare, hi ha telèfon al cel?

Jo de gran vull ser el Jordi Folck. Escriptor, periodista, actor, publicista, professor d’universitat i, el més important: estimat per tothom. La seva energia donaria per moure aquella gran sínia que hi ha al port de Londres i el seu enginy està al nivell dels grans del guió cinematogràfic. De fet, si mireu uns segons la foto d’aquest article, trobareu que podria ser un doble de llums del mateix Woody Allen. De fet, ell és tant devot de les pantalles de cinema com el novaiorquès escarransit. Precisament la novel·la que ara presenta de nou a Reus, en la seva versió en castellà Llamadas desde el cielo (Trucades des del cel) ja és una mena d’història cinematogràfica entre divertida i esperançadora. Qui no ha pensat alguna vegada en tornar del més enllà? En comunicar-se amb els que queden a aquesta vall de llàgrimes? La novel·la de Folck –no m’he equivocat posant una k en comptes d’una h al seu cognom, és el seu nom artístic– té el color sípia dels pobles italians i també l’atrafegament napolità de Vittorio de Sica.

Giambattista Della Chiesa, mor sobtadament mentre dorm amb el seu nét. L’home li diu a tall d’última voluntat que l’enterrin amb el seu telèfon de proves, ja que treballava a la companyia de telèfons d’Itàlia. Tres dies després de morir, com Jesucrist, el iaio truca des del seu telèfon per dir que està al paradís. L’escriptor va escriure part de la novela des de Napols, mentre estudiava italià, i transmet l’ambient «d’infern a la Terra» que porta el domini de la Camorra, acompanyat d’un imperi de sexe, armes i drogues on la vida té el mateix valor que un cotxe vell.

Folck és humà. I com a tal es fa les mateixes preguntes que tots ens hem fet alguna vegada: Què hi ha després de la mort?, i, el més important, hi ha vida abans? Ell respon clar i català: Sí. De fet, fins i tot dedica parts de la novel·la a persones de Tarragona i Reus que van morir joves. Ell és esperançador i amant de l’humor, una gresca quotidiana, sense estridències, «perquè l’humor ens salva». Faig un parèntesi. Juraria que el lector ha vist a Folck més d’una vegada a la televisió, però no l’ha reconegut. Pot sortir a un anunci de Renault, o d’una cervesa, però també l’haurà vist vestit de metge a alguna sèrie de TV3. Aquesta faceta és una més d’aquest Leonardo Da Vinci modern. Tanco el parèntesi.

La seva última novel·la Boig per tú dona fe del dinamisme, la capacitat de transformació de Folck, que es transforma en una noieta de 17 anys en aquella novel·la com ara ho fa com un vell moribund. Perdó, mort. Llamadas desde el cielo és una obra inclassificable, insòlita i plena d’imaginació, la que s’ha de tenir per omplir un cel poblat d’escriptors, artistes i actors. A aquest Quixot modern que és Folck li agrada trencar amb una gran maça els tabús, en aquest cas el de la mort. I, com hem dit abans, ho fa des de el somriure, com ho va fer l’any passat amb la seva última novel·la, part de la qual s’escenifica a un institut tant ganxet com el Pere Mata i que dedica a algú que també estaria bé que truqués des del cel: Carles Sabater. Que va ser amic seu.

La idea d’aquest llibre va sorgir el 1993 quan el seu fill de quatre anys li va preguntar, anant cap al cole, «pare, pare, hi ha telèfon al cel?» La resposta és aquesta novel·la, la seva òpera prima per adults. Ara, el petit ja és tot un home i sap que al cel també ha arribat la telefònica, en aquest cas italiana. Si no ha vist a Folck per la tele, tindrà l’ocasió de conèixer-lo a la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus dijous vinent a les set de la tarda. Compartirà presentació amb Humberto Balcàzar, escriptor i amic, amb qui compartirà aquella estona entre amics. Ara que parlem d’amics, a la novel·la ho són Giulietta Massina, Dante, Federico García Lorca o el mateix Déu. No reparem en despeses a l’hora de crear.

La crítica forma part d’ell com ho són la metafísica i fins i tot –el conec– preguntar-se una i mil vegades que fem a la vida. Metafísic d’afició i optimista per devoció, Folck no és amant de lo material, les persones, com l’avi i el nét de la seva novel·la, l’interessen més que el vil metall. Tot i que, si vengués milions d’exemplars de la seva obra, en comptes de dedicar-lo a luxosos cotxes i llargs creuers probablement compraria temps per poder continuar escrivint, perquè és un lletraferit imparable. El PortAventura d’aquest escriptor és el teclat i el seu Dragon Khan són les neurones, que, creen històries incesantment. Qualsevol manera d’expressar la seva creativitat el diverteix profundament. Una de les claus d’aquest creador es troba en ignorar la televisió i així guanyar temps per llegir i escriure, probablement l’inspira més la vista del Tibidabo, o la d’un home caminant un diumenge un matí pel carrer d’Urgell, on donen els finestrals del seu ampli despatx. Prenc un café amb ell, ja ha pensat dues noveles perquè escrigui jo. Allò dit: vull ser Folck.