El Suprem ordena tornar a començar amb el procés del camí del Burgar

El Tribunal Suprem (TS) ha emès una decisió que ordena tornar a començar amb les actuacions judicials que enfronta a Maria Rosa Solé Grau contra la Generalitat per la suspensió del Pla parcial urbanístic del sector denominat A.1 «Camí del Burgar», de Reus, promogut per GUPSA i tramitat per l’Ajuntament.

El sector A.1 és una superfície de 40.701 metres quadrats ubicats en la zona Est de la ciutat, conegut també com a zona Montblanc-Tarragona, amb límits als termes de la Selva del Camp i Constantí. Segons l’ordenació municipal es tracta d’uns terrenys de desenvolupament industrial.

Aquesta resolució de l’alt tribunal anul·la una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) , que havia estimat el recurs presentat per la veïna de Reus i havia ordenat simultàniament l’anul·lació del pla urbanístic.

La Generalitat, com a representant de la Comissió d’Urbanisme de Tarragona, va recórrer la sentència anterior considerant que existia una incongruència quan es resolia una inadmissibilitat distinta de la plantejada i, d’altra banda, perquè la sentència declara la nul·litat del Pla, quan el que s’impugnava era l’acord de suspendre l’aprovació definitiva.

Viabilitat econòmica dubtosa

El cas judicial, de complexa interpretació, va començar el 2010 quan la Comissió Territorial d’Urbanisme de Tarragona va suspendre el Pla parcial urbanístic del sector A.1 «Camí del Burgar» fins que és presentés un escrit que incorporés una sèrie de prescripcions que serien verificades per la comissió. La base d’aquestes peticions es trobava en la necessitat d’explicacions sobre la viabilitat econòmica del projecte que convencés a la comissió, que sospitava una inviabilitat econòmica.

La demandant va aportar un dictamen pericial, realitzat per un arquitecte, que qüestionava la legalitat del procés de suspensió. Entre ells es trobaven els dubtes sobre la viabilitat econòmica del pla que presentava. Segons la sentència del TSJC, «qui impugni (la viabilitat econòmica) té la càrrega de provar la seva improcedència econòmica». i que «la figura del planejament urbanístic a què obeeix fos absolutament inviable o ruïnós (...) o de contingut impossible des de el punt de vista econòmic financer».

En un altre punt, el TSJC parla obertament de què «la modificació a l’alça dels costos financers fan que no existeixi benefici en l’operació, i que, fins i tot, el resultat sigui negatiu (-405.646 euros), mostra palpable de què el Pla parcial és inviable econòmicament».

La Generalitat, que s’oposava al recurs contenciós administratiu que presentava Solé Grau, va dir que no s’havia d’haver admès a tràmit aquest recurs, ja que «la via administrativa encara no s’havia esgotat», ja que el recurs es dirigia contra un acte administratiu (l’acord de suspensió del pla) i no contra la disposició (el pla en si). Continua al·legant l’advocada representant de la Generalitat que la demandant no havia presentat un recurs d’alçada contra la suspensió, sinó que havia anat directament a la via judicial, quan encara es podia haver actuat per la via administrativa.

En resum, el Tribunal Suprem ha considerat que el Superior de Justícia va respondre a una qüestió diferent de la plantejada, «deixant sense resposta la causa realment plantejada», que era la manca d’esgotament de la via administrativa prèvia. El cas judicial torna, doncs, al moment inicial del cas i s’hauria de dictar una nova sentència per part del tribunal català que determinarà si s’ajusta a dret la suspensió del pla d’urbanisme.