«Qualsevol emissora sabia que, si volia guanyar-se un lloc, havia d'estar aquí»

Reus ha estat bressol, escola i una de les ciutats amb més tradició de ràdio a Catalunya. Els 95 anys de radiodifusió a la ciutat es plasmen en el llibre La meva, la nostra ràdio. Les ones de Reus, del periodista Albert Sunyol (Reus, 1986) i que publica La Banya Edicions. Es tracta d’una obra que se centra en totes les emissores amb implantació a la capital del Baix Camp i està plantejada com un gran reportatge, amb el testimoni d’una seixantena de professionals, tècnics, investigadors i persones vinculades a les emissores. «Més enllà d’enumerar els programes i locutors, es tracta d’un recorregut per dècades tenint en compte les circumstàncies amb les que les emissores han dut a terme la seva tasca», explica l’autor.

Aquesta investigació periodística és al mateix temps un relat de l’arrelament social i popular del mitjà en aquesta ciutat i el seu territori d’influència. «Als primers anys, la ràdio només s’escoltava en determinats cercles socials; és a partir de finals dels quaranta quan els aparells receptors comencen a estar a l’abast i la ràdio forma part de la quotidianitat dels reusencs».

Experiències d’oients

Per dibuixar el fet social diversos oients expliquen com van créixer radiofònicament. En altres paraules, recorden com era «la seva ràdio»: el Disco Dedicado, les emissores clandestines o el fenomen de les radionovel·les: «Lo que nunca muere o Ama Rosa són probablement els títols que més han quedat en l’imaginari col·lectiu». El llibre es presenta avui a dos quarts de nou del vespre al Centre de Lectura, bressol de la ràdio a Reus l’any 1922.

Enric Calvet, el germà de Gaziel, va ser el primer referent radiofònic amb una demostració teòrica i pràctica de ràdio que va captivar als assistents al Teatre Bartrina, i dos anys després, dos membres de la Secció Científica, Joan Díaz i Francesc Balsells, van repetir l’experiència aconseguint que s’escoltessin els primers concerts. «En el llibre es descobreix quin és el motiu perquè se celebrés aquesta conferència que ha quedat en l’imaginari com l’inici de la ràdio», afegeix Sunyol, i diu que Ràdio Reus EAJ-11 és l’emissora degana, i com a tal «té un pes rellevant en la història i però no es poden oblidar altres emissores que tot i arribar més tard, van tenir pes».

El lector descobrirà fins a quin punt Ràdio Popular es podia considerar l’emissora de l’església tenint en compte el testimoni del propi Arquebisbat i la debilitat econòmica de les emissores parroquials. L’emissora episcopal serà un dels exponents de l’època daurada de la ràdio. «Els 80 són l’efervescència radiofònica, qualsevol cadena sabia que si volia guanyar-se un lloc i competir amb les altres emissores havia de ser a Reus, encara que fos per tenir una delegació comercial», explica Sunyol. Aquells anys propicien l’emergència de projectes de les emissores anomenades pirates: «El desig de fer ràdio era el que manava. El projecte i els números quedaven en molts casos en en un segon pla».

L’obra reflexiona sobre el paper de les cadenes i les emissores locals. «Des del moment que Ràdio Reus es ven a la SER ja hi ha oients que es debaten entre si això és bo o és dolent perquè condiciona el temps de producció i pròpia, un fet que comença a fer-se més evident a partir de finals dels 90 i que porta a repensar què entenem com a ràdio local i què suposa en un moment de crisi econòmica i competència aferrissada», afegeix el periodista. Tanmateix, l’autor explora els intents perquè Reus tingués una ràdio municipal. «A principis del 2000, amb el govern de Pérez es planteja de forma seriosa l’opció que la desapareguda Punt 6 gestionés la freqüència en una mena de corporació de mitjans, però finalment, allò s’acaba truncant i el projecte queda en el calaix», diu.

El lector reviurà i actualitzarà moments de la història de la ràdio a Reus, però l’autor assegura que aquesta és una obra adreçada a qualsevol persona interessada en la comunicació i la història: «no es pot desvincular la ràdio del context sociopolític. Les primeres emissions les feien persones vinculades a les institucions o que tenien certa rellevància a la ciutat i serà l’altaveu de la Segona República i el franquisme. Per això en l’obra apareixen centenars de noms que també són història de la ràdio».