«Hem ocupat per pura necessitat, no podem viure amb 200 euros al mes»

«No som delinqüents, no som uns morts de gana, ni volem viure de gorrejar. Hem ocupat aquest pis per pura necessitat, era l’últim recurs. Ja ens ho havíem arribat a plantejar abans, però intentàvem seguir vivint com tothom: pagant un lloguer i totes les nostres necessitats, de la forma més correcta possible». Qui parla és l’Ester, de 38 anys, mare d’un noi de 17, el José, i d’una nena de 3 mesos, l’Agar. El seu marit, l’Ibrahim de 28 anys és, en aquests moments, l’únic que duu diners a casa. «Al mes, entren, com a màxim, 600 euros i el nostre lloguer era de 400. Ens quedaven uns 200 euros. Amb això havíem de pagar la llum, l’aigua, el menjar, els bolquers...», relata la reusenca.

Per si fos poc, el llogater del pis del carrer Eugeni Mata on vivien, com que no disposava l’Ibrahim d’una nòmina fixa, demanava als inquilins que li efectuessin el pagament de les sis mensualitats del contracte –2.400 euros– per avançat i de cop. En un principi, ho van poder complir, però per no perdre el sostre van començar a deixar de pagar l’aigua i la llum, fins a acumular un deute de prop de 900 euros. Per sort, es van poder acollir al protocol de la pobresa energètica i en cap moment se’ls hi va tallar. «El contracte de lloguer se’ns acabava el dia 1 d’aquest mes, vam parlar amb el propietari per explicar-li que no havíem estat capaços d’ajuntar els diners pels següents sis mesos i li vam preguntar si ho podíem anar pagant mes a mes», desenvolupa l’Ester. El llogater ho va desestimar, així que van haver de fer les maletes.

«Fins al dia 1, érem una família normal i corrent, jo feia de mestressa de casa, cuidava i alletava al nadó i ell treballava», recorda la jove. Però, des d’aleshores el panorama ha canviat radicalment: el dimecres de la setmana passada, quatre dies després de la fi del contracte de lloguer, entraven de matinada en un pis del Banc Sabadell gestionat per la filial immobiliària Solvia, d’un carrer del barri d’Horts de Miró.

«Tots els mobles i coses que tenim en aquesta casa els hem tret de la brossa, fins i tot el televisor», refereix l’Ester. L’Ibrahim, que es dedica a treballar del que li va sorgint, recorre diàriament els contenidors de Reus a la recerca de ferralla per vendre al pes.

La furgoneta i l’internet, claus

La joia més preuada de la família és la furgoneta, amb la qual aconsegueixen comandes per fer petites mudances. Precisament, per poder donar-li sortida a l’oferiment del servei, han instal·lat Internet a la llar que han ocupat. No es tracta d’un capritx, assevera la dona: «Vivim d’això, és l’única forma que tenim que li arribin encàrrecs, posant anuncis gratuïts en pàgines webs». El submnistrament elèctric el tenen punxat, però l’aigua no. És el marit qui cada dos dies ha de baixar a una font d’un parc públic de la zona amb diversos bidons de 20 litres per abastir la llar.

L’Ibrahim és un home de poques paraules, però la seva mirada ho diu tot. El fet de veure’s ocupant un pis i, en aquestes condicions, també li ha acabat afectant emocionalment.

Cada quinze dies, ha d’anar a buscar el paquet d’aliments d’emergència social i la seva dona li demana que estigui fora de casa el menor temps possible, ja que ella ho passa malament quan es queda sola amb els nens: «Cada vegada que sona el timbre, m’espanto. No saps qui trucarà a la porta, penso que igual vénen a fer-nos fora. Tinc por de veure’ns al carrer i havent de dormir a la furgoneta. El nen, amb gairebé 18 anys ja és gran i es pot adaptar a les circumstàncies, però i amb el bebè com m’ho faria?», reflexiona moixa la noia.

Pel que fa als veïns de l’escala on ara viuen, hi ha disparitat de postures. Alguns s’han interessat a ajudar-los i d’altres intenten que marxin. «Una veïna em va dir que havia de marxar perquè aquest pis no està en condicions i que no s’hi pot viure. Jo li vaig respondre que en tot cas, això és una cosa que hauríem de decidir nosaltres. El primer que vaig fer en arribar, va ser posar-me a netejar-lo», garanteix l’Ester.

El matrimoni assegura que no vol causar cap mena de molèstia a cap dels residents del bloc, l’únic que han buscat en aquest indret és un sostre on seguir fent una vida familiar el més normal possible.

«L’únic que ens passa és que no tenim prou diners per poder accedir a un lloguer. Són cars i et demanen sous fixos. Només volem tenir un habitatge digne que puguem pagar, res més», diu la noia.

Pendents d’un lloguer social

En els vuit dies que porten al pis, sorprenentment, qui millor s’ha portat amb ells ha estat l’agent de l’entitat bancària que els va visitar en rebre l’alerta de l’ocupació.

«Ens va dir que faria un informe de la situació i que intentarien negociar-nos un lloguer social, tot i que no sabem si en aquest pis o en un altre i sense posar una data. L’home ens va tractar molt bé, alguns veïns se li van anar a queixar de nosaltres i et puc dir que fins i tot ens va defensar» agraeix l’Ester, qui aprofita aquesta entrevista amb Diari Més per demanar a qui sigui, una feina fixa pel seu home, l’Ibrahim, per tornar a enlairar el vol de nou.