«El meu avi i la meva àvia, tots dos van morir en el mateix bombardeig»

«El meu avi i la meva àvia, tots dos van morir en el mateix bombardeig. Al meu avi li va arrencar el braç, la bomba, i li va ferir al pit, i la meva àvia va morir esclafada entre dues bigues de la casa. La tia Pepita al moment del bombardeig estava al llit, malalta. La van trobar al mig del carrer, amb una gran ferida al cap». És el testimoni de la Maria Dolors Forès, una reusenca que va viure de primera mà el bombardeig del 21 de gener de 1938.

La Mercadal, emocionada

El seu relat és un dels que es van poder sentir en la reconstrucció històrica Mirant al cel, foradant la terra, que va emocionar la plaça Mercadal les nits del passat divendres i dissabte. Muntanyes de sorra a mode de trinxera, tendes de campanya, un camió del Grup de Tren de l’Exèrcit de l’Ebre, banderes republicanes i de partits i sindicats i, entremig, desenes de figurants ataviats amb uniformes civils i militars de l’època. Combinats amb l’emblemàtic paviment de la plaça, els edificis històrics que la rodegen, i un cel de núvols rogencs pel reflexe dels focus, l’escenificació de Mandríl·lia va aconseguir transportar l’espectador vuit dècades enrere i augmentar així l’efecte d’unes paraules ja de per sí colpidores.

Els curtmetratges i animacions obra d’Acid Factory, projectats en una pantalla gegant, van exercir de mestre de cerimònies. L’única nota negativa va ser l’inevitable brogit dels que estaven a la plaça per qüestions alienes a l’espectacle, i que van fer que el so fos difícil de seguir des de diversos punts de la plaça, especialment durant la sessió del divendres. El dia següent no només es van pal·liar aquests problemes sonors, sinó que van aconseguir que hi hagués més moviment al paviment del Mercadal, que era el centre de les mirades.

El primer personatge en aparèixer va ser un alter ego de l’alcalde reusenc Evarist Fàbregas que, igual com va fer aquest el 1931, va sortir al balcó de l’Ajuntament per posar la capital del Baix Camp al servei de la Segona República.Entre converses qüotidianes de balcó, efectes per simular els bombardejos i vídeos a la pantalla gegant, es van anar locutant testimonis reals dels reusencs, com el de Ramon Ferran, parlant del mateix bombardeig que la Maria Dolors: «Un amic meu, que vivia aquí a la cantonada, em va demanar d’acompanyar al seu germà cap a Lleida, que anava a soldat. Van marxar ell, sa mare i el seu germà. Ja no van tornar.

Quan hi va haver aquest bombardeig, me’n recordo que vaig plorar. Tots van morir aquell dia, i aquell pis es va quedar buit».

«Allò era un espectacle dantesc. Jo m’hi vaig apropar una mica i davant de la Caixa d’Estalvis hi havia una bicicleta a terra, i al clip del pedal hi havia el peu dins de la sabata,allí enganxat», recorda el Ramon Pallicé. «El refugi més maco era a la Plaça Prim. Era com salons! A mi em va saber greu quan el van xafar», recorda la Rosa Monné.

Les jornades de recuperació històrica han propiciat «una minoria» de crítiques de persones reàcies a rememorar aquells mals moments, i una gran majoria de gent felicitant-los per la iniciativa, i de persones que els han fet partíceps dels records que els han aflorat. «Un home em va venir a ensenyar el paper de la brigada on estava el seu pare, que en la seva fugida el van recloure al camp de refugiats d’Argelers. Em va explicar que allà el tractaven tan malament, que van preferir escapar-se’n i tornar a l’Espanya que el volia represaliar», explica Adrià Llorach, membre de Mandríl·lia. Precisament, per tancar l’espectacle, l’entitat va invitar a la reflexió amb un paral·lelisme entre els refugiats de l’èxode republicà i els que, també com molts d’aquells, moren actualment intentant entrar a Europa fugint de la fam, la guerra i la repressió.