El CatSalut ha de pagar 153.000 euros pel retard fatal en un diagnòstic

Una sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 8 de Barcelona obliga el CatSalut a indemnitzar, amb 153.000 euros, la vídua i els dos fills d’un home de 38 anys que va morir al 2012 per no haver estat tractat a temps d’una infecció declarada a la vàlvula protèsica que duia al cor. El pacient, veí de Cambrils, havia acudit al CAP del municipi i, en diferents ocasions al llarg de poques hores, també a les urgències de l’Hospital Sant Joan de Reus, amb un quadre de febre alta que empitjorava. En tots els casos la família va advertir el personal sanitari que l’home portava una vàlvula protèsica, que tenia antecedents d’infeccions i que en podia estar patint una. Qüestió, aquesta, detallada al seu expedient mèdic. Amb tot, l’home no va ser diagnosticat de l’endocarditis infecciosa a la vàlvula –sí d’altres malalties, entre elles amigdalitis i meningitis– fins quatre dies més tard. En aquell moment, la infecció ja havia donat lloc a alteracions en diversos òrgans i a un cúmul de pus que, al setè dia, i després d’haver estat ingressat a l’UCI i de ser traslladat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va acabar obstruint-li l’artèria i causant-li la mort.

En l’informe pericial que aporta la vídua, a càrrec del professor responsable de l’àrea de Medicina Legal i Forense de la Facultat de Medicina de Reus, queda reflectit que el desenllaç fatal «no era imprevisible» ni tampoc «inevitable» perquè l’home «portava una vàlvula aòrtica protèsica des del 2009, un fet conegut i que consta en els antecedents de les diverses atencions rebudes. La vàlvula és un cos estrany que pot infectar-se amb certa facilitat i, per això, de la mateixa manera que van sospitar i buscar una meningitis, haurien d’haver sospitat» i buscat una infecció a la vàlvula. El document precisa que la prova necessària per arribar a aquest diagnòstic, una «ecocardiografia transeofàgica» que no se li va fer, «és un procediment ràpid, barat, senzill, poc molest i sense perill per al malalt». I que «no consta la intervenció precoç de cap cardiòleg ni de cap especialista en malalties infeccioses en l’atenció dispensada al pacient», tot i que aquesta hauria incrementat les oportunitats.

Al seu torn, el pèrit de l’administració –el CatSalut i l’Hospital Sant Joan, codemandat– respon també que la medicació que se li va prescriure a l’home en un principi «no era un actiu contra el germen que li va causar la infecció», així com que «el problema és que no es va sospitar de l’endocarditis fins a molt tard, quan n’hi hauria hagut prou tenint en compte que portava una pròtesi valvular i fent-li una ecografia». Fins i tot un germà de la dona, infermer a Xile, va contactar amb el Sant Joan per insistir en la qüestió de la vàlvula, tal com relata l’advocat de la família, Joan Crua, que lamenta que «és surrealista que el primer que s’analitzés no fos la vàlvula perquè és un cos estrany, s’infecta i, per sentit comú, és una possibilitat».

L’historial «obligava a sospitar»

El jutge considera a partir dels informes, en la resolució a què ha tingut accés el Diari Més, que «la presència de febre a un pacient que se sap que és portador d’una pròtesi obliga a sospitar d’entrada del diagnòstic d’endocarditis protèsica» i que «es pot concloure un retard en el diagnòstic». Per això, estima parcialment el recurs presentat per la família i declara la responsabilitat patrimonial del CatSalut, a què condemna a pagar 153.255 euros a la vídua i els dos fills de l’home, el 75% de la quantitat reclamada. La sentència no és ferma i la família apel·larà per accedir al 100% de la quantitat, 204.000 euros.