La repressió xilena obre un Memorimage «accidentat» pel context polític català

El Memorimage va arrencar ahir, un dia abans del previst, amb la primera fila de butaques i part de la segona buides, etiquetades amb els noms de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i dels membres del govern català empresonat. És una edició «accidentada», en paraules del director artístic, Daniel Jariod. La vaga prevista per avui va canviar el programa d’un esdeveniment cultural que Jariod espera que mantingui el volum de públic tot i tenir lloc en un moment en què «la gent està més pendent de seguir les notícies que els esdeveniments culturals». Al seu favor hi juga el fet que les entrades seran gratuïtes gràcies a la Capitalitat de la Cultura Catalana de Reus.

El certamen va obrir amb una altra història sobre repressió. Adriana Rivas va ser la secretaria personal del exdirector de la DINA, la policia secreta de Pinochet. També va ser la tieta preferida de Lisette Orozco, directora i protagonista del film. El Pacto de Adriana és el resultat de filmar la relació entre l’Adriana i la Lisette, que evoluciona a mesura que la primera va caient en contradiccions personals mentre intenta justificar-se.

«S’han explicat moltes i bones històries sobre la dictadura xilena i els desapareguts, però mai s’havia explicat una història des del punt de vista d’un verduc, sempre des de les víctimes. Això és el que el fa un document tant interessant a Xile, i en part també que triomfi a la resta del món», explica el productor del film i amic de Lisette, Benjamín Band.

«Ella es va muntar un discurs a la seva ment per justificar el que va fer. És un mecanisme comú en tots els assassins. Si no ho fessin, probablement no podrien viure o relacionar-se amb els altres. És tant terrible, que fora d’aquest període ja no podrien funcionar al món», explica. Les converses amb Lisette, però, van enderrocant la versió d’Adrianna: «No hi ha un camí per fer-la caure a la trampa, hi arriba de forma natural. Els girs dramàtics de la pel·lícual són els girs dramàtics de la seva relació».

«Com a productor mai vaig buscar que fos morbós, podríem haver fet una pel·lícula encara més polèmica, però sempre ho vam encarar des del respecte personal a la relació entre elles dues», explica.

L’Adriana va veure la pel·lícula des d’Austràlia, on viu fugint de la justícia xilena. Encara no saben què en pensa. «No vam tenir resposta. No vam veure com el veia, i va tallar la relació amb l’equip i entre elles dues es van deixar de parlar. No li va agradar perquè sempre havia pensat que li faria una pel·lícula justificatòria, i no va ser així», explica.