«Em venia de gust trencar els esquemes, fer atractives dues persones normals»

—En aquesta nova novel·la la història gira al voltant del misteri que envolta la princesa Anastàsia, filla del tsar Nicolau, que molts asseguren que va sobreviure de la matança que va patir la seva família després de la Revolució Russa, el 1918. Per què ha escollit aquest personatge?

—Perquè la seva història sempre l’he trobat molt xula. A més, jo sóc una gran lectora de literatura russa, m’agrada sobretot Tolstoi. D’altra banda, em feia il·lusió parlar de les persones com ella. De la família Romanov ja hi ha molts llibres, però jo vaig pensar en com serien ella i les seves germanes. Van néixer i viure en un palau, però no sé si la vida que van tenir va ser millor que la que tenim nosaltres ara. Quan busques informació sobre la vida d’algú sempre et genera empatia.

—Aquest és el sisè llibre que publica. En els dos anteriors l’acció passava a Reus. En aquest se n’ha allunyat, però només una mica: tot i que succeeix a Barcelona, el protagonista és ganxet.

—Sí, en les dues últimes tot passava a Reus, i jo n’estava encantada, però també penso que no m’he d’encasellar. Quan una cosa agrada molt i la canvies, sembla que t’arrisques una mica, i si no la canvies, sembla que vulguis aprofitar el filó. Però en aquest llibre, pel supòsit que Anastàsia hagués mort a Catalunya, m’anava millor que tot passés a Barcelona, perquè en un lloc més petit una dona estrangera hauria estat més visible.

—La història està plena de girs. Els planifica abans de començar?

—N’hi ha algun que ja el tenia previst, perquè a mi m’agrada molt despistar, forma part de les meves trames. Però sí que algun va aparèixer sobre la marxa, perquè arriba un punt que els llibres van sols. El que sí que m’agrada molt és que tot estigui molt lligat, que al final tot quedi molt arregladet. Com a lectora, de vegades els finals oberts em causen una sensació d’inquietud.

—És, a més, una història on tot passa en molt poc temps. Per què volia que fos així?

—Vaig pensar que faria una història en 24 hores, i que a més passés la vigília de Nadal, perquè el Nadal m’agrada molt i sempre havia volgut fer una novel·la amb aquesta època com a excusa. També m’ho vaig plantejar com un repte: és creïble que dues persones que no es coneixen, un dia es trobin i s’atraguin molt en molt poc temps? Sí? Doncs fem-ho. M’agrada posar-me reptes a mi mateixa.

—On ets, Anastàsia? també és una història d’antiherois, persones normals, poc brillants, socialment parlant.

—Quan jo era petita, amb deu o onze anys, ja escrivia històries. Després, amb setze anys feia novel·les llarguíssimes, de 400 pàgines, i tot era molt grandiós. En les primeres novel·les que vaig fer de gran, els protagonistes són persones riques, amb vides exòtiques, especials. Ara em venia de gust trencar una mica els esquemes i no parlar sempre del mateix tipus de gent. Després, també passa que quan et vas fent gran, veus la vida d’una altra manera, valores més les petites coses, el que és quotidià. Vaig voler fer molt atractives dues persones molt normals.

—Els protagonistes tenen un dilema: destruir els papers que parlen d’Anastàsia o fer-los públics. No direm què decideixen ells, però, què hauria fet vostè?

—Ara un cop fet el llibre li dono tombs i penso que és molt fort el que van decidir. Però en aquell moment que ells estan vivint, tot està a flor de pell. De totes maneres, com diu la protagonista, facis el que facis, tota la vida t’ho qüestionaràs. Jo sóc una persona complicada, que dono molts tombs a les coses, i per això també molt quadriculada. Per tant, hauria fet el que va demanar el propietari dels papers, perquè és una manera de simplificar i fer el que és correcte.

—Aquesta novel·la arriba després del gran èxit de La força del vent. Se sentia pressionada d’alguna manera?

—No, escriure-la ha sigut molt fàcil. El que em va costar més és que fos actual. M’agrada fer patir els personatges, posar-los impediments, i avui dia tot és més fàcil.