«'Innocents' és un disc d'amor, però d'amor a un mateix»

—Innocents és un treball que es pot llegir com un tot. Hi havia aquesta voluntat de construir un relat en què les cançons funcionin d’aquesta manera?

—Sí. Tot i que no arriba a tenir la intenció d’un disc conceptual, el disc acaba sent una mena de viatge iniciàtic que transcorre pels relats d’aquesta història. Una història que neix a partir de la cançó Innocents, que va ser la primera espurna.

—Què és Innocents?

—Innocents és el nom del disc, en plural i sense articles, perquè no fa referència a ningú en concret, i alhora es refereix a tots nosaltres. M’agrada dir que és un disc d’amor, però d’amor a un mateix. Naixem innocents, sense el pes de la culpa, i el preu de l’experiència de viure és perdre aquesta innocència. Amb el treball també vull expressar la necessitat d’atorgar-nos el veredicte d’innocents davant nosaltres mateixos, de donar-nos el permís per encertar-la o cagar-la. Aprofitar el que ens passa per canviar les coses, si creiem que és el moment de fer-ho, i si no, no passa res, la vida ja ens ho tornarà a posar al davant.

—És una visió de la vida i de la pròpia existència molt adulta.

—No sé si és un disc molt madur, però òbviament les cançons són desembocadures d’estats personals, emocions i vivències. El que sí que penso és que va molt a l’essència, tant personal com musical. Musicalment, m’ha agradat molt vestir-lo amb aquesta essència. També m’anava bé, per desmarcar-me de discos anteriors, fer una cosa molt senzilla però no simple; que les cançons tinguessin a la producció només els elements que després trobem al directe. A diferència d’altres discos, que potser tenien una producció més preciosista i uns arranjaments més evidents, aquí només ho hem vestit amb dues guitarres, un baix i una bateria, i això casava molt bé amb el relat de la història.

—Aquesta recerca de l’essència ha marcat també la manera de compondre?

—Sí, m’ha fet replantejar molt la manera de treballar, perquè he hagut d’esforçar-me a posar menys ingredients sense que aixo anés en contra de la solvència de la cançó. M’ha costat més temps, però el resultat són unes cançons molt més directes i incisives, direccionades amb molta més intenció.

—Aquest disc s’ha cuinat a foc lent.

—En aquesta ocasió he volgut que el disc es fes a temps real. Vam començar a l’estudi amb només dues cançons, Innocents i Enganxat, per tractar-les com si fossin un single de doble cara, amb tota l’atenció i la cura. Després, vaig fer dues cançons més, i així fins a la tongada final. Ha sigut com posar els marcadors a zero cada vegada i no sortir del camí prefixat, una manera de treballar que penso que ha anat molt a favor del disc.

—A l’última cançó, L’aura, acaba donant les gràcies.

—És un disc d’agraïment per tot el que ens passa. Comença amb El bon amor i acabo donant les gràcies. I al mig hi ha La fera, que tots la busquem a fora quan en realitat la portem a dins. Penso que està bé reconèixer-la, abraçar-la, però no identificar-nos-hi.

—És un disc de reconciliació amb un mateix?

—Sí, totalment. És un disc d’enfrontar-te molt a la fera, però al final acaba sent lluminós, tant musicalment com amb el missatge de fons.

—Estrenarà el disc al Bartrina. Com afronta aquest concert a casa?

—Amb moltes ganes. Divendres 16 de febrer som a Luz de Gas, a Barcelona, però per a mi és molt important que l’endemà toquem a casa. Sóc un músic d’aquí, vinculat a la ciutat, i el disc està fet íntegrament a Reus. A més, penso que el Teatre Bartrina és un lloc perfecte per presentar-lo.