«Ser dona en una barberia és difícil, sempre has de demostrar que en saps prou»

—Com va ser, que es fes barbera?

—El meu pare, que es diu Joan Maria, era barber. Treballava en aquest mateix local on som ara, i quan el propietari es va vendre el negoci, l’any 1960, ell li va comprar. Es va jubilar fa vint anys, i jo, que treballava en una perruqueria, vaig decidir agafar el negoci. Abans però, vaig estar dos anys aquí amb ell aprenent l’ofici, perquè no té res a veure amb el de la perruqueria.

—Què fa, com a barbera?

—Només faig senyors: afaito, arreglo barbes i tallo els cabells.

—És xocant, per al client, trobar-se una dona al capdavant d’una barberia?

—Sí, és difícil, perquè sempre has de demostrar que en saps, i que en saps més que els altres. I, a més, els senyors t’ho diuen. Els clients que eren del pare, o els seus fills, ja em coneixen, però de vegades els nous clients, en veure que soc una dona, es queden parats. Amb el temps, com que ja tinc experiència, trec importància i els faig broma. Els dic: ‘no pateixin que no els tallaré el coll, quina feinada tindria, a netejar tanta sang...’.

—Vostè ha treballat molts anys com a perruquera. La vocació li va venir del pare?

—No hi va tenir res a veure. Soc perruquera des dels setze anys, però de petita ja tenia totes les nines ‘tunejades’: la que no tenia serrell, portava una cua de cavall, i la que no, una mitja melena. Encara les conservem.

—Però de petita devia rondar per aquí. Quins records en té, d’aquella època?

—Sí, anava a l’escola aquí al costat. M’agradava l’olor que feia quan entrava i el pare cremava els cabells dels senyors, perquè llavors això es feia. També recordo que la barberia estava plena de fum, perquè tothom fumava. I els clients venien a passar la tarda, feien tertúlia i jugaven a escacs.

—La moda masculina, pel que fa als pentinats, ha canviat molt?

—No, els pentinats són els que s’han portat sempre. El tall militar, per exemple, o el tall que deixa el cabell una mica més llarg de dalt. Tot va i ve, però es va repetint.

—Tallar els cabells als homes té el seu grau de dificultat.

—És molt diferent. A les dones se’ls talla amb la tisora i els dits, però als homes se’ls fa amb la tisora i la pinta. El que és més singular és el tall del clatell, que ha de ser degradat. Amb les tisores queda més maco que amb la màquina, perquè el pots treballar millor.

—Ara deu ser un moment dolç per als barbers, amb tanta barba.

—Les barbes també s’han portat sempre, i ara es tornen a portar de totes les maneres. Potser, la que menys, és aquella tan fineta que baixa des de la patilla.

—Les barberies són un negoci extint, a Reus?

—No, n’hi ha unes quantes. Aquí al nostre carrer, però, n’hi va arribar a haver cinc. I totes treballaven. Ara només en quedem dues. En aquella època hi havia dissabtes que ens tocaven quarts d’una de la matinada, perquè els homes venien quan plegaven de treballar, i llavors es quedaven a fer tertúlia. Ara, en canvi, els dissabtes són un dia fluix, ve més gent entre setmana. Com que soc molt ràpida, fins i tot tinc clients que venen en el temps de sortir a esmorzar.

—El carrer Ample, on tenen la barberia, sembla una via amb bona salut comercial.

—Sí, hi estem molt bé, perquè s’hi han obert negocis nous, i de qualitat, com la lleteria Armengol, la Casa Ametller, l’espai Jud Joies o el Forn Sistaré. Això fa que la gent vingui expressament. A més, som diversos comerços que han passat de pares a fills, com el mateix forn de pa, la bacallaneria o la llibreria. Al carrer Ample hi estem contents, el més important és que no es tanquin negocis.