Els jutjats de Reus han executat més de 500 desnonaments el darrer any

El grup municipal de la CUP reclama l’aplicació del Pla Local d’Habitatge (2014-2021), «que té 81 pàgines i encara no s’ha començat a desplegar», assegura que el govern reusenc ha deixat de perseguir les entitats bancàries que compten amb 677 pisos buits a la ciutat i no els cedeixen, apunta que el municipi en necessita entre 4.000 i 7.500 de públics quan només en té 160 i exigeix reprendre la Comissió Especial de Polítiques de l’Habitatge, la qual «no es reuneix des de fa un any», en convocatòria extraordinària.

El regidor cupaire Edgar Fernández apuntava ahir en roda de premsa que «als jutjats de Reus, l’any passat, es van executar 502 desnonaments per impagament del lloguer o la hipoteca» i lamentava que «el govern no aplica les lleis vigents». Reus compta avui amb uns 50.000 habitatges per a més de 100.000 habitants. La formació demana una revisió del compliment dels objectius del Pla Local d’Habitatge i reactivar les sancions econòmiques als grans tenidors de pisos que no faciliten el lloguer.

Terrassa i els de protecció oficial

En el mateix sentit, Fernández assegurava que el govern s’acull a una sentència dictada a Terrassa i que falla a favor dels bancs per haver deixat d’exigir-los la cessió de pisos buits. Els pisos buits, puntualitzava el regidor, són aquells que durant dos anys no han estat habitats ni tampoc s’estan oferint a la venda. Dels 677 que s’ajusten a aquests criteris i que es troben en mans d’una entitat bancària, i amb dades del 2017, només se n’han ofert 43 a la Mesa d’Emergència. Aquests últims, però, només s’ocupen quan es dóna un procés de desnonament amb data. A principis d’any, l’Ajuntament va fer públic l’ingrés d’uns 500.000 euros en multes coercitives a bancs per mantenir pisos buits i tancats. Fonts municipals responien ahir a les declaracions de la CUP i, precisaven, sobre aquesta dada, que el de Reus és «un dels ajuntaments de Catalunya que més ha ingressat en aquest concepte». Deien que «la sentència contrària a l’Ajuntament de Terrassa i les lleis recorregudes al Tribunal Constitucional defineixen un nou marc legislatiu que dóna poc marge a mantenir la línia de treball que l’Ajuntament mantenia fins ara. Quan l’Ajuntament de Reus ha pogut imposar sancions ho ha fet».

«La nova línia de treball engegada dóna continuïtat a la feina feta. L’objectiu no ha estat només ingressar els imports de les sancions, sinó dinamitzar el parc de pisos buits de les entitats bancàries: cessió d’habitatges, rehabilitacions, etc», afegien les mateixes fonts. La CUP valora que la major part de processos judicials contra bancs estan obtenint un resultat positiu per als ajuntaments i que s’hi ha d’actuar.

La CUP també posava de relleu que l’ocupació de l’habitatge públic a la ciutat ha arribat al 100% i es preguntava «per què el regidor Marc Arza felicita els tècnics per això i no pensa què faran ara les persones que també necessiten un d’aquests pisos». Reus té quatre parcs d’habitatge públic, amb 160 pisos. D’aquests, 115 són HPO (habitatge de protecció oficial) i altres 45 BHA (de borsa d’habitatge assequible). Per accedir-hi cal tenir uns ingressos d’entre 9.000 i 40.000 euros. Fernández precisava que «Reus és una zona d’alta demanda residencial» i que «hauria de disposar d’entre 4.000 i 7.500 habitatges públics, una xifra que dista molt dels 160 actuals».

La radiografia de la CUP no deixa de banda el paper de l’oficina de l’habitatge de Reus. Sobre aquesta, el regidor explicava que «davant la impossibilitat de pagaments de rebuts del lloguer, no pot actuar. Es precisa una denúncia i ordre de desnonaments amb data de llançament, judicialitzant i posant en risc factors tan delicats com la tutela dels propis fills». I que «la divisió de competències entre Habitatge i Benestar Social» obliga a les persones sol·licitants d’algun tipus de suport a tombar d’un lloc a l’altre. Fernández criticava també que les polítiques socials relacionades amb l’habitatge «obvien en la seva majoria les persones més necessitades». I deia que «per accedir a qualsevol cosa has d’acreditar uns ingressos que, de vegades, hi ha persones que no poden acreditar. Això és pervers».