«El disseny que vam fer fa 50 anys del Barri Gaudí es podria tornar a projectar igual»

—Com van plantejar l’encàrrec de dissenyar el Barri Gaudí?

—En aquell moment tot el nostre equip estava dedicat a estudiar la vivenda social. Tot just començàvem a fer recerca sobre com plantejar-la de manera més agradable, que no fos només posant blocs l’un al costat de l’altre, ja que això ens semblava com ajuntar capses de sabates, pensàvem que no era digne ni agradable per a les persones. Tots els pisos eren iguals i no s’atenia a aspectes com l’entorn i les qualitats de l’espai públic.

—I quina va ser la seva proposta?

—Vam buscar noves formes i geometries per tal de posar els habitatges l’un al costat de l’altre però de manera que conduïssin a espais públics agradables per a la trobada entre les persones i les famílies. Aprofitant per exemple els terrats, com sempre s’havia fet als països mediterranis: jo em vaig criar en una casa en què la roba s’estenia al terrat i els nens hi jugàvem, era el nostre espai de trobada a l’edifici. Vam voler trobar aquest esperit de l’espai comunitari propi de les ciutats mediterrànies.

—En quins altres aspectes va ser singular, el seu projecte?

—Es trencava la idea de bloc, el posar els blocs l’un al costat de l’altre i que l’espai residual entre els bolcs fos insegur, amb una forma de taca d’oli, no controlat. Nosaltres volíem fer un continu, un teixit amb els mòduls de manera que els volums ocupats i els no ocupats formessin una mena de quadrícula, per tal que tots els espais exteriors fossin utilitzables i segurs. També va ser singular la idea de començar a treballar a partir de la modulació de l’espai, quelcom que dona molt de joc per arribar a aquest objectiu. I, a més, vam treballar amb l’objectiu que no fos només un barri dormitori, sinó que també havia de tenir una sèrie d’equipaments, que als baixos hi hagués botigues, etc., de manera diferent al que se solia fer als afores de les ciutats, on la gent només anava a dormir i, de dia, només hi quedaven les dones que no treballaven.

—El color també és un element característic dels Blocs Bofill.

—Va ser una de les característiques que va diferenciar el barri de la resta de barris de vivendes socials. Generalment, eren espais molt tristos, amb murs de formigó, elements barats i de molt poca qualitat, tot era gris i no es mirava l’agradabilitat. Nosaltres vam voler fer servir el color precisament per fer que el barri fos més agradable i habitable. A més, vam treballar a partir d’un element que en dèiem ‘el nucli’, que era l’element que estava al volant del pati. Després s’ajuntaven diversos nuclis per crear més patis i formes diverses. El color era la manera de distingir un nucli de l’altre, i també una forma que els seus habitants se sentissin identificats amb el seu nucli.

—El projecte va sentar les bases o va servir de referència per a projectes posteriors?

—Absolutament. Va significar el començament d’una etapa que va durar deu anys i durant la qual vam construir altres nuclis experimentals, com la Manzanera de Calp, amb l’edifici Xanadú o la Muralla Roja. Durant aquest temps vam estar treballant l’arquitectura modular cap al que vam anomenar la formació de la ciutat de l’espai, la proposta de barris molt grans que es podien estendre no només horitzontalment, sinó també de manera vertical. Treballàvem l’espai de tres dimensions, no únicament en planta. Per això a Reus hi ha el primer intent de treballar la façana fent que no sigui una cosa plana i avorrida: vam girar la geometria de la plata superior, de manera que el que a baix era pla, surt de la punta d’un balcó a dalt. Va ser el primer ‘truc’ geomètric per trencar la façana.

—Creu que aquell disseny ha aguantat bé el pas del temps?

—Molt bé. Avui es podria tornar a projectar igual. Si els objectius que volíem s’han aconseguit o no, pel tipus d’habitants que hi han anat, o per la gestió que se n’ha fet, això tinc ganes que m’ho expliquin els veïns. Però les bases que vam plantejar per tal que el barri fos molt habitable, hi són.